Final

Arranques amb alegria, amb molta força.
Acabes amb melangia, esgotada i buida.

D'això va la vida. 

Semblança

Totes i cada una de les passes de cada dia va en direccció a si mateix. Cada cosa que escriu, cada cosa que llegeix, cada lloc on s'encamina, cada interès que té, tot condueix a si mateix i només a si mateix. A les xarxes vol fer veure que és generós, que comparteix idees i sentiments, però només són idees i sentiments que van referides a ell mateix. Aspira a ser reconegut en aquest món injust, com ell creu que li pertoca, en els llocs més preeminents. És potser per això que mitifica les adul.lacions i li pica l'ullet a la política. Mai no mostra un interès sincer per cap artista que no sigui famós i que no estigui mort. No pregunta de veritat per la salut ni per la feina ni per l'amor de ningú perquè res d'aliè li mereix la més petita curiositat, però somriu amb molta gràcia. Parla poc, excepte quan té públic. És educat i dóna les gràcies, però tan sols és educat i dóna les gràcies. Espera les mostres d'admiració com s'espera l'aigua en el desert però dissimula amb encert. De vegades publica versos i de vegades novel.les. De vegades, d'altres textos. 

Capgirant els termes

 ‘Vivim en el millor dels móns possibles’, escrivia Leibniz fa més de tres-cents anys. Shopenhauer dos-cents anys més tard replicava la filosofia optimista de Leibniz amb un profund pessimisme: la vida és dolor. De la filosofia de l'un i de l'altre en deriven els termes optimista i pessimista que tant fem servir avui no per a designar una ‘filosofia optimista’ o una ‘filosofia pessimista’ sinó per parlar de les característiques psicològiques que classifiquen als individus en aquells que davant del mateix got el veuen mig buit, els pessimistes, o el veuen mig ple, els optimistes.

Però abans de la percepció, mig ple o mig buit, i seguint amb l'exemple, hi ha una idea preconcebuda en la persona que ho percep: la idea de com ha d'estar el got. És això, el que pensa que hauria de ser, l'ideal, el que determina la mirada i la interpretació que en fa de la quantitat de líquid que conté el vas.

 Així, l'optimista veu el got mig ple perquè s'ha plantejat abans que podria estar ben buit. Com que està a la meitat i no buit, com podria haver esperat, es dóna per satisfet. El motiu de conformar-se amb el que toca, amb la realitat (l'optimista és un realista), és perquè el que espera no és tan rodó, tan ambiciós com el que podria anhelar un pessimista per al qual les coses aspirarien a la perfecció, en el nostre cas al got ple. D’aquí la profunda decepció que li provoca a un pessimista un món que està molt lluny de ser el millor dels móns possibles, perquè ell aspira a més (el pessimista és un idealista): un món sense malaltia, pobresa, desigualtat, guerra, etcètera. I ara se m'acut que un temperament perfeccionista és gairebé sempre o sempre un temperament pessimista per la raó que ja he comentat abans. Un optimista, en canvi, seria aquell al qual les coses ja li semblen bé perquè no n'espera molt ni aspira a tanta bondat. I per aquest motiu també crec que tot rebel seria un pessimista, si més no en el sentit que he comentat abans.

Arribats a aquest punt em pregunto si els termes optimista i pessimista no haurien de ser usats en el sentit contrari...

Agradar i entendre

D'una banda estan les coses que t'agraden; de l'altra les que comprens. Alguna vegada coincideixen.

Festa, Teresa Blasco.

Estiuista

La mort de George Moustaki l'altre dia. Le methèque i Ma solitude, xalo amb les més melangioses de les seves cançons.  

Per fi hem arribat al quaranta de maig i sembla que el temps, ara sí, farà definitivament el tomb. 

L'estiu. No és època d'elegància ni de poetes, ells són més de tardor, però és tan alegre! Deia Jhon Banville, l'autor de la magnífica novel·la El mar, que el seu esperit és octubrista, suposo que per allò de la caiguda de les fulles, els cels lluents i les temperatures contingudes. 

M'agrada la melangia, ja ho he dit, però m'agrada encara més el color. Per viatjar em decanto més pel sud del món que pel nord, prefereixo la calor al fred, l'extraversió a la introversió, l'energia abans que la finura, el groc abans que el gris. El mot no existeix, potser s'hauria d'inventar: estiuista.

La meva amiga és feliç

O sigui... això de la felicitat existeix, no? 

Davant d'aquestes paraules no puc fer res més que sorprendre'm. Em ve al cap que a l'institut, quan teníem quinze anys, estava de moda dir que hom no creia en l'amor. Ens vam fer una mica més grans i ens vam enamorar. Però la meva amiga, la de la felicitat, ja té quaranta anys, ha viscut uns quants amors abans del que acaba d'estrenar, que suposo és al qui lliga la felicitat, i és mare de dos fills. És una dona sensible, culta, sana, pinta com els àngels... Va vivint sense luxes però sense penúries en un àtic que jo trobo molt alt però que mostra una perspectiva molt afavorida dels cels de Barcelona. No és una persona exagerada i de mentir només el just. Potser, doncs, es tracta d'un cas d'aquests en què hi ha una gran desproporció entre el que hi ha hagut en la seva vida i el que ella ha sentit fins ara. Com que no en trec l'entrellat, vull aclarir què entenc jo per felicitat ja que sospito que com totes les grans paraules deu tenir moltes accepcions.

De la felicitat jo crec que se n'ha de parlar amb minúscules, esperar coses massa grans no funciona, són les coses petites les que ens en poden proporcionar més. No es tracta d'una sensació que arriba i s'instal·la per una llarga temporada a casa nostra sinó que vindria a ser com aquell conegut que ens trobem un dia per casualitat, a qui reconeixem, saludem i de qui ens acomiadem fins a la propera. La propera pot ser a l'endemà o a l'altre o a l'any que ve. De vegades el veiem venir de lluny però més sovint ens el topem de manera imprevista en un lloc inesperat. Si el volem invitar a casa nostra per allò de què ens agrada tant la seva companyia, no sempre accepta, que per això és molt seu.

El tracte amb la felicitat sempre dura massa poc. Ha de ser així per força, perquè si fóssim feliços permanentment com podríem comparar? És per això, perquè passa de pressa, que mai un projecte de vida es pot basar únicament en ella ja que quelcom de tant fugaç ens aboca sense remei al fracàs. Ni cap amor, ni tots els diners, ni la professió ni tot el poder o la fama o el que fos, per parlar de coses grosses, en el que centraríem la nostra felicitat, ens la poden assegurar, perquè a més allò que en un moment de la vida pot provocar uns instants de felicitat pot provocar un fort rebuig en un altre temps.

Nus a la platja, Josep M de Togores

‘Siempre pensé que el paraíso sería algun tipo de biblioteca’, la gran frase de Borges, explicita molt bé una altra de les característiques de la felicitat, la subjectivitat. D'altra banda, ‘Què necessitem per ser feliços? Una mica de cel blau damunt dels nostres caps, un ventet tebi, la pau de l'esperit’ va escriure André Maurois.  A partir de tenir les necessitats cobertes hi ha una gran variabilitat en els sentiments de felicitat de tal manera que un pot sentir-se molt feliç amb molt poquet i un altre mai no en té prou. A un el fa feliç llegir i a un altre el fa feliç que el cel sigui ben blau, posem per cas. Potser la felicitat ve de dins, d'alguna cosa de la nostra fisiologia que en determinades persones funciona millor que en d'altres de la mateixa manera que hi ha qui té colesterol o sucre o manca d'endorfines? Perquè si d'algun lloc no ve és dels diners com demostren tots els estudis seriosos.

Amb això de la felicitat hi ha moltes collonades. Hi ha qui diu que cadascú és responsable de la seva felicitat al marge de les circumstàncies. No hi estic d'acord, això seria més aviat conformisme. I hi ha qui se sent culpable per no sentir-se feliç, una altra collonada. Gent que creu que és infeliç perquè no se sent contínuament feliç, cosa biològicament impossible. Les sensacions més fortes de la vida, aquí  hi posaríem també l'enamorament, xuclen tanta energia del nostre cos que de ser permanents ¿no ens portarien a emmalaltir?

A mi em sembla que en el tren aquest en què viatgem la felicitat no és un destí, no es troba en una estació. És la manera que tenim de viatjar el que importa. ‘No hem d’aspirar a la felicitat. L’hem d’entomar com un regal’, escriu Erri de Luca.