La
compassió és un sentiment que potser és la base de l’ètica i un sentiment que
ens convé per a la perpetuació de la nostra espècie. No tots els humans la
senten (en sobren casos a la història i a la vida), ni tots la vivim de la
mateixa manera ni reaccionem davant de les mateixes coses, fins i tot nosaltres
mateixos no sempre responem amb la mateixa intensitat al mateix estímul. Els éssers
més compassius penso que serien aquells que han extès el sentiment de patir amb
l’altre a totes les criatures capaces de sofrir, siguin humanes o animals o
fins i tot podria donar-se el cas que fossin plantes. Des d’aquest punt de
vista entenc la gent que no menja carn per evitar el patiment animal o aquella
que adorm el marisc fresc en alcohol abans de posar-lo a bullir a l’olla o que
directament no en menja. Després hi ha totes unes altres sèries de persones que
estan més a prop o més lluny d’aquest plantejament però el que em sembla clar
és que qui ha extès la compassió a tots els éssers del planeta és perquè ja sent
l’empatia cap als humans. La compassió als animals vindria a ser com una
extensió més.
A
propòsit d’això penso també ara amb un relat excel·lent de David Monteagudo que
apareix al llibre ‘El edificio’ titolat ‘El garaje’ que colpeix amb força.
També
relacionat amb això, la tauromàquia. M'agraden molt els gravats de Picasso
sobre les ‘corrides’ i les pintures d'en Barceló inspirades en el mateix tema,
però això no té res a veure amb què m'agradin els toros. No suporto veure patir
ningú.
