Si dic
que cada persona és un món, no descobreixo res. Canviar de llengua, de país, de
cultura o de continent i escriure des d'allà, no és nou en la literatura. És
més, determinades identitats creatives s'han forjat i han crescut des de la gran distància.
Possiblement una part de la força, la netedat de la frase d'alguns autors dels que rellegim els que escrivim, com en Coetzee o en Nabokov o de l'escriptor de Trinidad, en Naipaul,
i fins i tot d'en Bezzsonov, un escriptor que viu en francès i escriu en la
llengua de la memòria dels seus avis, el català, radica en això: escriure sobre Sudàfrica des d’Austràlia, en anglès i des d'Amèrica en comptes de rus, en
anglès i sobre Trinidad des de Londres. En canvi, a mi, tampoc és nou, i salvant des de tots els punts de vista les infinites distàncies que em separen d'Orhan Pamuk, em passa com li passa a ell amb Istambul. El que més m’ha determinat a escriure ha
estat mantenir-me lligada a les mateixes cases, als mateixos carrers, als
mateixos paisatges, a la gent, al mateix lloc. La dependència de Vinaròs forma
part del meu caràcter, com la timidesa o l'entusiasme. Amb això no pretenc fer la
pilota a la gent del meu poble, no, no en va, tot i que algun dia penso
jubilar-me allí, estic lligada però des d'una certa distància, curta, això sí. El
meu cas és el cas de tantíssima gent que viu fora, en la ciutat, però que cada
dos per tres, ja perquè tingue casa, o família, o pel que sigue, s'hi desplaça.
Per saltar de Barcelona a Vinaròs, com per saltar de València a Vinaròs, no et
calen més de dues hores de viatge mal comptades. Que no tens cotxe?, doncs hi
ha maneres, més lentes segur, d'arribar-hi: el tren o l'autocar de línia...