1.
A allò que han heretat,
sigue la terra, l’ofici, la casa o el paisatge, li han donat una volta. Tot el
que hagués pogut ser una senzilla continuïtat ha esdevingut per a ells una
resistència i, més encara, la font de la seua creació.
Preserven el que van mirar
els seus pares, el que van tocar els seus vells o els camps o la casa o les
muntanyes, amb un respecte antic. Es mesclen amb els seus avantpassats i en
parlen sovint tant dels que hi són com dels que ja no hi són. Estimen aquelles
coses i aquestes. Totes les han fet seues.
No deixen que els temps
s’adormigue, que la darrera paraula sempre està per dir i el futur a cada minut
va coent-se. Per això respecten, inventen, salven. Per això fan el que fan.
Tenen un vincle poderós
amb la terra i un cop de romanticisme sense el qual res del que treballen no
seria possible. Ningú d’ells no es farà mai ric, que no cal, que per viure ja en tenen prou.
Han seguit el llarg
camí de la força que marca el temps i la natura. Cada cosa està en el seu lloc i no en cap altre: els
ànecs van allí, on nidifiquen les aus; les tòfones allà, on manen les
carrasques i la tradició; l’arròs, on hi havia aigua i gra; l’oli on arrelen les
oliveres antigues...
Ens han salvat la
terra, els oficis, els camps, la mar, el riu, les muntanyes...
