dimecres, 25 de novembre del 2015

Paisatge i llibres

Sempre us vull recomanar, si és que no la coneixeu, una col·lecció de tres llibres sobre Paisaje y Teoría que va editar Biblioteca Nueva en la seva traducció al castellà sobre els treballs més importants de teoria i història del paisatge produïts en els darrers anys, llibres que havia editat i publicat la prestigiosa editorial francesa Gallimard. 
Els títols publicats més rellevants, que vaig devorar, són dos:
Breve tratado del paisaje, Alain Roger
El arte del paisaje, Raffaele Milani
En especial el primer és deliciós. A la prosa àgil, el novel·lista Alain Roger hi afegeix el llenguatge àgil, rigorós i accessible del professor. L'autor reflexiona sobre la mort del paisatge, les relacions entre paisatge i medi ambient o les polítiques que s'haurien d'aplicar en aquests camps. Per fer això parteix d'un enfocament cultural, fixant la mirada en la importància que l'art ha tingut en la invenció del paisatge. 
El tractat és un assaig optimista i un homenatge als artistes que han inventat els nostres paisatges. 



dimecres, 10 de juny del 2015

Un art

Dominar l’art de perdre no és difícil;
tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,
que la seua pèrdua no és cap desastre.

Perdre alguna cosa cada dia. Acceptar atordir-se per la pèrdua
de les claus de la porta, de l’hora malgastada.
Dominar l’art de perdre no és difícil.

Després, prova de perdre més, i més de pressa:
els llocs, i els noms, i on sigui que pensaves viatjar.
Res de tot això no és cap desastre.

He perdut el rellotge de ma mare. I mira! Estic a l’última, o
potser la penúltima, de tres cases estimades.
Dominar l’art de perdre no és difícil.

He perdut dues ciutats, dues ciutats precioses. I, més vastos,
vaig posseir uns quants regnes, dos rius, un continent.
Els estranyo, però no va ser cap desastre.

Fins i tot en haver-te perdut a tu ( la teva veu riallera, un gest
que estimo) no hauré mentit. Per suposat que
dominar l’art de perdre no és difícil, per més que de vegades
pugui semblar-nos (escriu-ho!) un desastre.

One art, Elizabeth Bishop.

Un art, versió d’Amàlia Roig

dimarts, 2 de juny del 2015

Dietari de l'estació: Sebald, l'etern caminant

Dietari de l'estació: Sebald, l'etern caminant: Ahir vam visitar l'exposició Les variacions de Sebald al CCCB. Més que de l'autor de Els emigrats  o de E ls anells de Saturn aqu...

Francesc Garriga Barata per Joan Todó

 En Francesc Garriga (1932-2015) era un home generós que assistia als actes quan se li demanava sense haver-li d'insistir gens. És per això que sovint ens el trobàvem per Sant Cugat i per Barcelona, sobre tot en les llibreries i en les coses de la poesia.
L'última vegada que jo el vaig veure va ser l'any passat: el tenia a darrera en la llarga cua per entrar a l'Art Sant Mònica on se celebrava la cloenda de l'any Vinyoli. Malgrat que es recolzava en dues crosses, estava molt alegre, desplegava una enorme vitalitat i es mostrava impacient per entrar, no perquè li fessin mal les cames, que suposo que també, sinó per la il·lusió aquella que ens provoquen les coses que ens agraden molt, i la poesia dels altres, a en Francesc Garriga, com demostra el gran nombre de deixebles que va fer, li agradava molt.
Aquell gest, que s'assembla al que senten els nens davant d'un caramel, em va entendrir de tal manera que se'm va quedar gravat i és pensar en l'home i recordar-lo allí, com un home vell amb la il·lusió d'un nen. 
Al mes de febrer d'enguany moria en Francesc Garriga. Des de la Secció de Cultura del Muntanyenc de Sant Cugat vam voler fer-li el nostre petit homenatge. És aquí on entra la figura de Joan Todó, escriptor, al qual vam convidar perquè parlés d'en Garrriga ja que ens en podia fer cinc cèntims des de diferents vessants: com a deixeble, com a amic, com a erudit i com a poeta. 
Joan Todó (La Sénia, 1977) va triar parlar de 'Francesc Garriga: l'invisible'. Us deixo l'enllaç https://fastic.wordpress.com/





dijous, 28 de maig del 2015

Sebald, l'etern caminant


Ahir vam visitar l'exposició Les variacions de Sebald al CCCB. Més que de l'autor de Els emigrats o de Els anells de Saturn aquesta mostra és una composició de retalls de diferents artistes, ja siguin collages, documents, testimonis, històries, textos, fotografies, escultures, veus, que en conjunt formen una espècie de tapís. De la mateixa manera en què Sebald, el mestre teixidor, feia els seus llibres, com una xarxa de camins que es creuen i es multipliquen, així és l'exposició. 
L'eix central de l'obra sebaldiana és l'esperit de viatjar, una manera pròpia de conèixer el món que el porta a buscar els llocs que queden fora de les rutes, a trobar coses que no buscava quan s'ha perdut, a barrejar la realitat amb la ficció tot creant una narració força singular que és literatura de viatges però també és assaig, també és autobiografia i paisatge i història. 
La melangia i el to poètic, íntim, de les seves confessions i de les seves descobertes, juntament amb un aire misteriós i d'interrogants, són per a mi les principals característiques d'una prosa que no sempre és fàcil però que sempre és moderna, rica, plena de matisos, de significats.


dimarts, 19 de maig del 2015

Maestrat Viu, les coses ben fetes

Una es pregunta com s'ho fan alguns pobles menuts, posem que parlo de Benassal, per pujar una associació cultural tan jove amb tant d'impuls com no tenen d'altres de pobles també del Maestrat amb més censats o amb una economia més boiant o amb més recolzament polític o més ben comunicats. 
És clar que això no surt del no-res sinó que l'empenta d'altra gent rellevant en el passat, encara que d'entrada no ho pugui semblar, va fent forat, va sembrant una llavor. El gran benassalenc Carles Salvador, posem per cas, en els cursos del qual, parlo dels anys setanta, alguns joves inquiets vam aprendre les quatre regles per escriure en la nostra llengua materna, el català. Un dia donat la llavor va fer flor i la flor, després d'un temps, va rebentar en fruit. O el que és igual, en forma de lingüistes, d'escriptors, d'historiadores, que mantenen viva, que auxilien una llengua, diguem-li valencià o català que 'tant me fa', amenaçada de mort. 
Però perquè això passe cal primer haver llaurat i anar després arruixant. Digues-li institucions, però sobre tot digues-li persones la majoria de les vegades anònimes, van treballant, van removent el caliu incial per mantenir viu, mai millor dit en el cas de l'associació Maestrat Viu, el foc. Persones que s'il·lusionen, que es comprometen, que conreen les coses a la manera dels nostres avantpassats, els nostres iaios, potser dels nostres pares, amb la finalitat pura i simple, estètica diria fins i tot, de fer les coses ben fetes. I prou, que a dia d'avui treballar així de bé, com encara fan alguns artesans del Maestrat, en un món de consum i d'intercanvis materials, és ja molt. 

A Maestrat Viu, moltes felicitats!

dimecres, 15 d’abril del 2015

Dovlàtov, escriptor o narrador

“No cregui que és falsa modèstia—afirma en una entrevista—però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes, en nom de què viuen. En canvi el narrador escriu COM viuen els homes. Crec que Txèkhov va tenir tota la vida aquesta dilema: qui era: ¿un escriptor o un narrador? En temps de Txèkhov encara existia aquest matís”.


dijous, 9 d’abril del 2015

Joan Todó comenta Un viatge fora forat

Vet aquí el text que l'amic Joan Todó va dir un dia de novembre de 2014 en la presentació de Un viatge fora forat a La Sénia

Un bon dia de l’any 2009, voltava jo per la llibreria La Central de Barcelona, que diríem que és el gran temple dels lletraferits residents al cap i casal, quan em va cridar l’atenció un llibre subtitulat “Entre el Delta i les Columbretes”. Me’l vaig comprar immediatament. Era molt sorprenent, de fet, trobar en un lloc com aquell un llibre d’una autora nascuda a Vinaròs, editat per un rossellà, i que tracta del territori del subtítol. Naturalment, en aquell moment el que no m’esperava era que cinc anys després seria aquí presentant-vos-el. Ni tan sols no m’esperava que jo mateix algun dia hauria d’escriure un llibre sobre algú que torna al seu poble natal i es dedica a explicar-lo
Vaig trigar força, també, a entendre què era el llibre. I sospito que bona part del meu esforç aquesta tarda haurà de consistir a fer-vos entendre què és, per tal que no hi hagi cap disgust. Perquè, a primera vista, Un viatge fora forat sembla una guia turística, un llibre sobre els pobles d’aquesta zona: cada capítol correspon a un poble diferent. De tots ells, el que hi ha més al nord és Tortosa, el que es troba més al sud, deixant a banda les Columbretes, és la serra d’Irta. El més occidental és Morella, i el més oriental és la Ràpita. El centre n’és Vinaròs, i per això hi ha un desequilibri en favor del País Valencià (la narradora, per dir-ho així, s’endinsa a la serra d’Irta, però no al delta de l’Ebre). I en bona mesura això és el que el llibre és: una guia de viatges del territori aquest que hi ha al sud del Principat i al nord del País Valencià.
Si llegiu el text de la contracoberta, però, veureu de seguida que alguna cosa no quadra: “En Un viatge fora forat la periodista Anna Miralles…”. Recordo clarament que, mentre començava a llegir el llibre, ja al meu pis de Barcelona, vaig arribar a haver de mirar uns quants cops la contracoberta, la solapa, l’interior, per mirar de separar què correspon a l’autora i què correspon al personatge. Encara avui tinc la mania que l’Amàlia Roig és periodista, i he de pensar dos cops per recordar que no, que sobretot ha estat professora.
Perquè el llibre és això, la història d’una dona anomenada Anna Miralles, nascuda a Vinaròs, que s’ha guanyat la vida a Barcelona i que, per coses de la vida, torna a viure al seu poble natal l’any 2003 (la data és important, hi tornaré després). Una lectura superficial del llibre, però, provoca la impressió que es tracta d’un llibre autobiogràfic. Perquè ben aviat tota la circumstància de l’Anna queda esborrada davant el registre de les percepcions, de les sensacions, de les dades històriques, sobre els llocs que va visitant. No sé si el mot és “esborrada”: tot el llibre és ple de detalls solts, d’insinuacions, que indiquen que passa alguna cosa en la vida de la protagonista. Per exemple, cap al final del llibre ella deixa anar: “Diuen que quan el present és intolerable és quan s’ha de mirar el passat”, i tot i que està parlant d’un amic seu que és vidu, tenim la sensació que ens està donant una clau, mig oculta, sobre la seva situació personal, sobre allò que l’empeny a escriure.
A un nivell superficial, vull dir, Un viatge fora forat és un llibre com els de Josep Pla. O com els de Gaziel. Llibres on un periodista (justament un periodista) visita un indret, que coneix més o menys, i ens explica com és, ens en descriu el paisatge, els costums de la gent, els costums típics, la gastronomia (també Anna Miralles dedica força pàgines del seu text a explicar menjars). Eren llibres força habituals durant el franquisme, especialment pel que fa a llibres sobre els indrets natals de l’autor. Vull dir que, per exemple, Gaziel escriu un llibre de viatges a Portugal, a Galícia, un altre a Itàlia, un altre a Suïssa… però primer que res escriu un llibre sobre la història i els paisatges de Sant Feliu de Guíxols. I Josep Pla escriu llibres sobre Rússia, sobre Nova York, sobre Madrid… però també sobre la Costa Brava. I sense anar més lluny, Artur Bladé dedica un grapat de textos a descriure Benissanet, el seu poble natal.
El llibre de l’Amàlia és, en força aspectes, un llibre així, però arriba més tard, i això és significatiu. He dit que Gaziel, Pla, Bladé, escrivien durant el franquisme, i crec que l’època era important: el país havia sofert un daltabaix, un veritable trauma, i els escriptors giraven la mirada cap al país per posar-lo a prova, per examinar-lo. També, potser, per donar fe d’una sèrie de coses que no estava clar que haguessin de durar gaire temps. Des d’un present intolerable, giraven els ulls al passat, als seus propis orígens, una mica com també suggeria María Zambrano en la mateixa època. Josep Pla ho deia clarament:
Jo proposo, doncs, simplement caminar i mirar, i de seguida dialogar. A través del diàleg amb la gent s’arribaria (…) a veure, a tocar, a pressentir moltes formes de la nostra manera d’ésser més real i autèntica. La màxima qüestió està a crear una generació que no sigui forastera, que conegui profundament el país.
Ara, en canvi, l’any 2009, apareix un llibre semblant sobre això que en aquell moment no sé si encara anomenàvem les terres del Sénia. I no hi ha hagut cap daltabaix (algun terratrèmol, però cap daltabaix seriós, per ara); potser només una mena d’estrany reconeixement. Fa deu anys, una mica abans del 2003 en què Anna Miralles torna a Vinaròs, hi va haver una mena de fenomen curiós, que van ser les terres de l’Ebre descobrint-se a si mateixes. Una mena d’il·luminació: de cop la gent d’aquí va descobrir una mena de xovinisme, una mena d’orgull ebrenc que fins aleshores no havia existit. Veníem d’una època en què nosaltres mateixos pensàvem que una cosa que fos d’aquí era menys pel fet de ser-ho. I tot plegat es va capgirar quan, a Madrid, van decidir transvasar aigua del riu.
Jo vaig viure relativament en directe aquella transformació. De fet, un dels puntals va ser la diferent consideració sobre els escriptors d’aquí. Juraria, fins i tot, que els pioners d’aquesta mena d’orgull ebrenc van ser els escriptors. És una afirmació arriscada. Potser, senzillament, jo vaig arribar a plantejar-me què volia dir ser d’aquí a través dels llibres d’escriptors d’aquesta zona. En el fons, un dels motius pels quals jo em vaig comprar el llibre de l’Amàlia immediatament va ser, justament, per això. Perquè tenia preguntes sobre qui sóc, i l’esperança que el llibre me les respongués.
Respecte a aquestes mateixes percepcions, hi ha en el llibre un apunt interessant: la mare de la narradora pintava quadros. Per això la narradora té una consciència molt clara que, si ella ha percebut la bellesa natural que l’envoltava, ha estat gràcies a l’art. “És a través de la mirada d’artista que vaig descobrir, apreciar i estimar la dimensió estètica d’una natura, en el sentit més ampli de la paraula, que mai no hauria vist amb els meus propis ulls. És que la funció de l’art no és aquesta, ensenyar a mirar?”
Josep Pla parlava de caminar i mirar. I, vet-ho aquí: Amàlia Roig, amb el seu llibre ens suggereix com caminar pel territori aquest on som ara mateix, i com mirar-lo; com fixar-nos en tot això que, de tant que ho hem vist, ja no ens hi fixem.

Entrevista


Lluís Bonada comenta Un viatge fora forat



dimecres, 8 d’abril del 2015

Vicent Sanz comenta Un viatge fora forat

Un viatge fora forat
He llegit amb interès Un viatge fora forat d’Amàlia Roig, escriptora de Vinaròs que, com diríem al Maestrat, viu a la capital. I quan diem la capital donem per descomptat que es tracta de Barcelona, la nostra metròpoli. Això que tenim en comú: la residència a l’urbs i  el vincle inestroncable amb l’origen (“El meu destí és el meu origen“, que cantaven Orxata Sound System). El llibre és el número 4 de la col·lecció Narratives d’Onada, que el va publicar al 2009.
El subtítol Entre el Delta i les Columbretes ja apunta a la coberta el sentit del viatge. Es tracta d’un viatge al país de la Ilercavònia, aquell territori mental de la continuïtat central dels Països Catalans, contradictori en la seua unitat fragmentària. Malgrat els referents marítims, l’itinerari que descriuen els 21 capítols s’endinsa fins a Tortosa i Morella, indefugibles en qualsevol visió de conjunt que aspire a tindre fonament. Se m’escapa l’expressió del títol “fora forat”. No la trobo en cap diccionari i barrino si deu ser un ús comú del topònim Fora Forat, conegut actualment sobretot per donar nom a una de les platges més concorregudes de Vinaròs, i antigament al barri de Sant Pere, que hi havia des d’antic fora murada, habitat per pescadors. La preposició, lexicalitzada en el topònim, va acabar donant nom també als habitats: forinyo. Aquí, doncs, “fora forat” fa esment amb originalitat a aquest viatge fora del forat, del cau que constitueix la llar més pròpiament local.
I això no obstant, Amàlia Roig proposa una mirada distant. Ho fa mitjançant personatge interposat: Anna Miralles és una periodista que després de viure a Barcelona en parella, retorna al seu Vinaròs natal per estrenar una existència postmatrimonial. Cada capítol, datat entre 2003 i 2006, parla d’un viatge des de Vinaròs a algun altre indret del territori esmentat. No hi ha, això de banda, cap fil argumental netament perceptible, que proporcione una estructura narrativa a l’obra. En aquest sentit i seguint l’aproximació que n’ha fet Joan Todó arran de la presentació del llibre a la Sénia a finals de 2014, pot afirmar-se que Un viatge fora forat se situa en el terreny del dietarisme, que per aquests verals té en Artur Bladé, Josep Pla i Gaziel els escriptors de referència que han fet això mateix en relació al paisatge. Com ells, Amàlia Roig ofereix un recorregut pels paisatges de la Ilercavònia. Es tracta de viatges d’un sol dia, contats igualment amb el distanciament d’Anna Miralles i la proximitat d’Amàlia Roig. I de la mà dels paisatges geogràfics, urbans o naturals, també hi ha un paisatge humà, fet de persones entranyables i de persones per conèixer, o per conèixer millor, totes referides amb la naturalitat del tracte entre indígenes. Perquè Anna Miralles és alhora una indígena i una estrangera. Algú que està redescobrint el país que torna a ser seu.
I mentrestant Anna Miralles descobreix el seu país i es redescobreix a si mateixa, Amàlia Roig aprofita per introduir el foraster al territori que visita com ho fa Anna Miralles. En aquest sentit, Un viatge fora forat és la guia de lectura perfecta per conèixer aquesta banda dels Països Catalans, si és que hi voleu viatjar. A cada capítol, dedicat a un lloc concret, s’hi descriu l’essencial del que el viatger ha de conèixer. En la seua dimensió més estrictament local. Alhora, aquesta descoberta  diguem-ne genèrica, va acompanyada d’unes notes de sensibilitat que atorguen a l’escrit el tret distintiu de qualitat que el diferencia de la guia turística a l’us. I per això parlem de viatgers i no pas de turistes, que són circumstàncies que tot sovint se solapen que són ben diferents.
Aquesta presència de la veu narrativa d’Anna Miralles situa Un viatge fora foraten la no-ficció que fa de l’existència real assumpte literari. Anna Mirallles no és Amàlia Roig, però per mitjà de la seva veu l’autora deixa anar una riquesa de detalls en què ficció i realitat simplement coincideixen.
No amagaré que al final el llibre m’ha deixat una mica sorprès, perquè m’he quedat amb les ganes de saber del cert qui és aquesta Anna Miralles periodista més enllà de la personalitat que es projecta en les notes i observacions que fa en el seu dietari de sortides. Continua fent altres sortides? Quins altres llocs visita? Què ens en podria dir de Càlig, de la Jana, de Canet lo Roig, dels pobles dels Ports? Quines impressions transmetria del Delta si s’hi acabés endinsant? Què se’n fa de la seua pròpia vida, al final? El fet que el seu itinerari es cloga amb el viatge a les Columbretes és una fuga en tota regla, mar endins, de la concreció territorial de terra ferma. Al capdavall, una solució molt vinarossenca, si se’m permet, pel que té de marinera.
Un viatge fora forat proporciona una visió diferent, no exempta d’un component poètic remarcable, de la terra d’origen de l’escriptora, com si el seu destí fos efectivament el seu origen.  El dia que aquesta terra compte amb uns quants itineraris ben elaborats, més que no ara, Amàlia Roig hi tindrà un lloc assegurat.


dimecres, 4 de març del 2015

Kierostami i la mel als llavis

Un cant a l'amistat, a la infantesa, a la solidaritat. Ahir El primer Kierostami, Donde está la casa de mi amigo?, 1986, ens va emocionar amb un film minimalista, clàssic, amb l'estructura d'un conte d'un efecte catàrtic, de sabor agre-dolç. 
Un col.loqui posterior amb el director culminà una tarda de dimarts esplèndida com un matí de diumenge amb sol. 
La Filmoteca de Barcelona ens regala un civle de l'iranià durant el mes de març. 
Bravo! 

dimarts, 10 de febrer del 2015

"Arnold Schönberg, Constructor de bondades" por Claudio Magris.

A menudo, la imagen de la bondad está ligada a una relación amigable y confidencial con las cosas, a una respetuosa familiaridad con los objetos, a una atenta y sabia capacidad para tratarlos con habilidad, pero también con cuidado y respeto. La gentileza con la que se trata a las personas, a los animales, a las plantas, se extiende espontáneamente a las cosas, al florero en el que se mete la flor; la bondad también está en las manos, en la manera en la que se tienden hacia otras o toman un cenicero de la mesa. La atención, se ha dicho, es una forma de plegaria, el reconocimiento de la realidad objetiva, de un orden, de que existen límites: una manera de mirar más allá y por encima del yo egocéntrico, de saber que nadie es el caprichoso y tiránico sátrapa del mundo y que puede destruirlo a su arbitrio, como nos sucede en esos penosos e impotentes ataques de cólera en los que, al no poder destruirnos a nosotros mismos, a los otros o al universo, hacemos pedazos el primer objeto que nos queda a la mano. San José o Geppetto tienen manos fuertes y buenas, se mueven con habilidad y soltura entre las herramientas de su taller.

Esa bondad se asemeja al amor auténtico que sienten aquellos que se preocupan por los demás y no se concentran estérilmente sólo en su propio deseo; se asemeja a la infancia, cuya fantasía se enciende por una piedra o por una caja de cerillos vacía y, sobre todo, se asemeja al arte, que no existe sin esta sensual, curiosa y escrupulosa pasión por sentir el relieve de lo físico, los detalles, las formas, los colores, los olores, una superficie lisa o áspera, la revelación que puede llegar observando la arena mojada a la orilla del mar luego de haberse retirado una ola o del botón mal cosido de una chaqueta.

Esta luz cobija todas las cosas y los materiales, clavos oxidados, ventanas de rascacielos o pantallas de computadoras que se animan como la lámpara de Aladino; pero la madera, sobre todo, posee una religiosa fraternidad, quizá por la estrecha cercanía de la mano que la aferra y la modela, por el placer que proporciona al tacto, por el olor vivo. No por nada el carpintero es una antigua y mítica figura de protectora bondad paterna, como San José o Geppetto.
También la mesa de trabajo de Arnold Schönberg está abarrotada de objetos, profusamente amontonados en ese aparente desorden que únicamente entiende aquel que los puso y dispuso de esa manera, pero que, precisamente por esto, es el verdadero orden de quien vive y trabaja, disponiendo y organizando la realidad. Sobre esa mesa hay a granel cuadernos, tinteros, libretas de apuntes, hojas de música llenas de notas, lápices, portaplumas y libros, pequeños rodillos construidos ingeniosamente para pegar los timbres postales o cerrar las cartas, un violín de cartón, complicados tableros de ajedrez imaginados por él, muy diferentes a los usuales y con piezas muy bizarras; modelos y dibujos de las famosas cartas de juego de su invención, los cuadritos de cartón de colores que le servían para estudiar las posibilidades combinatorias de las doce notas musicales. Tirados en el piso hay bisagras, pisapapeles, sierras, martillos, utensilios y mecanismos de todo tipo. En su mayor parte se trata de objetos y herramientas fabricados por él mismo, un poco por necesidad, un poco para ahorrar, un poco por gusto y placer. Schönberg se construyó su mundo al igual que Robinson Crusoe: cortaba, segaba y pegaba, fabricaba sus cestos para los recortes de papel o los cilindros para poner las plumas y los lápices, envolvía con cuidado en tiritas de cartón los restos de los lápices para que le duraran más tiempo.

Esa mesa se encuentra en Los Ángeles, en el Instituto Arnold Schönberg en la Universidad de Sur de California. Se encuentra, por lo tanto, en el lugar del exilio, donde se había refugiado para escapar del nazismo; y no en la casa dónde él vivía —y donde ahora vive uno de sus hijos, Ronald— sino en el instituto que alberga el riquísimo material de archivo puesto a disposición en 1976 por sus tres hijos: seis mil páginas de manuscritos musicales, literarios y personales, dos mil volúmenes fértiles en anotaciones autógrafas en sus márgenes, ensayos y artículos, epistolarios, fotografías, revistas, discos y casetes, cuadros, testimonios de varios géneros —desde hojas de permiso de la Primera Guerra Mundial hasta tarjetas de felicitaciones—, y documentos de toda índole y de gran interés, clasificados y ordenados con claridad y precisión.

Pero ese escritorio no hace pensar en el exilio, en el desarraigo o la lejanía, sino en la casa, en los lares, en una vida profundamente enraizada en la familia, en los afectos, en el orden cotidiano. Esa cálida miríada de objetos —que hace sentir la vida de cada día, provisoria y caótica pero indestructible en su apasionado fluir— nos habla de la realeza sabática del idilio familiar judío, que ningún pogrom y ningún exterminio pueden destruir. Es la casa del judío de la diáspora, el cual no tiene patria pero tiene una en el corazón que siempre lleva consigo y que nada puede aniquilar; el judío inserto en la tradición, en la ley, en el libro, el cual, según la vieja historia, cuando lo ven partir y le preguntan si va lejos, responde talmúdicamente con una pregunta, es decir, pregunta a su vez: “¿Lejos de dónde?”, porque por una parte está siempre y en todos lados lejos; pero, por la otra, nunca está lejos de su centro de valores.

En esa habitación de Schönberg, maestro y creador de disonancias, se advierte la impronta de la armonía, de un hombre que vivió en la armonía. Es la habitación de aquellos fabulosos padres, abuelos o tíos que quizá tuvimos en nuestra infancia, de esos personajes de la familia que quizá entendíamos muy poco y que los parientes miraban con desconfianza, pero que para nosotros eran los magos que hacían vivir las cosas, transformando pedacitos de papel en criaturas misteriosas, construyendo teatros de marionetas o nacimientos con pastores y camellos que se movían en la sombra.

Nuria Schönberg Nono, la hija que cuida en particular el museo y está trabajando en una biografía del compositor, me cuenta, en efecto, de los semáforos de cartón y de otros juegos imaginativos y complicados que su padre construía para ella y sus hermanos, y de los ganchos especiales que él hacía para que su esposa Gertrud pudiese colgar sus faldas de manera que siempre estuvieran bien plisadas y planchadas; en el ensayo escrito para acompañar la publicación de las encantadoras cartas de juego dibujadas por Schönberg, cincuenta y dos cartas de un whist, Nuria recuerda cómo, cuando era niña, le gustaba verlo cuando preparaba los modelos para sus invenciones, recortando, cepillando y pegando, sintiendo el olor del engrudo y de la mezcla de agua y harina que el creador de Pierrot lunaire y de Moses und Aron removía en una olla.

Más tarde, durante la cena en casa Schönberg, cada tanto, los tres hermanos —Nuria, Ronald y Lawrence— recuerdan juegos y cumpleaños, veladas y ocurrencias transcurridas en familia compartiendo la mesa, los regaños si no se portaban bien en la escuela, chistes y risas, con esa complicidad fraterna que es el mejor y espontáneo homenaje a los padres que han sabido ser tales.
Mirando ese escritorio y escuchando esas historias, se piensa con envidia en la señoría que Schönberg ostentaba sobre el tiempo, en el tiempo que empleaba para muchas, muchas cosas aparentemente de poca monta, en lugar de dedicarlo, como a menudo acontece, a la febril administración de su genio: las conferencias, las entrevistas, la promoción de sí mismo, la organización cultural.

La grandeza de Schönberg no parece pesarle a sus hijos, como lo quiere una retórica rancia y como además sucede con mucha frecuencia; no los aplasta, sino los potencia y sobre todo los alegra, no arroja una sombra sobre su rostro, sino una luz fresca y amable, la clara y afectuosa sonrisa con la que su hija me habla de su padre. Por su rostro, por su manera de ser, se intuye que a los tres hijos de Schönberg, un grande del arte más alto y más riguroso, les dio ese afecto que educa en la libertad, para sentirse en armonía con el mundo —en los límites en los que esto sea posible en la tragedia y en lo absurdo de la vida.
La música de Schönberg penetró hasta el fondo, con despiadada lucidez, en esa tragedia y en ese absurdo de la existencia, en las disonancias del corazón, de la historia y del destino. Sin la experiencia de la escisión y de la laceración, sin aventurarse como Moisés en el desierto, no existe gran arte y ni siquiera es posible darle voz a la armonía y a la alegría, auténticas sólo cuando pasan a través del conocimiento y la certidumbre de la tragedia, porque de otra manera, son falsas y postizas. El gran artista sabe, al igual que Kafka, que su tarea es asumir en su persona lo negativo y el mal de su época.

Pero este descenso a los infiernos no es en lo absoluto fascinación del mal y renuncia a la humanidad. No muy lejos de la casa Schönberg y de las grandes olas del Pacífico que se abaten de improviso sobre la playa, está la casa de Thomas Mann, también él un exiliado. Los Schönberg a veces iban a visitar al escritor, pero los niños, incluso ya grandes, tenían que quedarse afuera, porque en esa casa no se amaba demasiado a la infancia.
Schönberg quedó muy dolido cuando en el Doctor Faustus, para representar la tragedia del arte contemporáneo, condenado a una perfección carente de humanidad y a su manera entrelazada a la barbarie nazi, Mann identificó en la música dodecafónica un gran arte, que él veía inhumano y demoníaco. Naturalmente, Schönberg sabía muy bien que, como todo escritor que inventa un personaje, Mann tenía el pleno derecho de prestarle a su protagonista imaginario, Adrian Leverkähn, rasgos particulares sugeridos por otras realidades y por otras personas, sin pretender retratar objetivamente a estas últimas.
Ciertamente, Doktor Faustus no presume de ser un estudio sobre Schönberg, sino una novela. Pero la grandeza y la fama de esa obra pueden inducir a muchos a considerar que la música de Schönberg es efectivamente la que Mann le atribuye a su héroe infernal. Judío e invadido por un profundo sentimiento sagrado de lo humano, Schönberg no podía no entristecerse al sentir que su música, de alguna manera, era conectada con el éxito final y bárbaro de la involución de la cultura germana. “Si Mann me lo hubiese preguntado —le dijo a su hija— habría podido inventar para él una música demoníaca e inhumana que hubiera podido describir en su libro. Yo no la inventé, porque una música de ese tipo no me interesaba, la mía es otra cosa...”
Entre los muchos malentendidos, éste lo había amargado particularmente. Pero Schönberg, creador de una música radicalmente nueva y muchas veces mal entendida, rechazada y acusada de muchas maneras, había aprendido a soportar con tranquilidad incluso la incomprensión dolorosa. “Quienes han recibido del Señor Dios la misión de decir algo impopular —dice serena y profunda su voz en un discurso berlinés de 1931, que escucho en el museo— también recibieron de él la capacidad de darse cuenta y aceptar que siempre serán los otros los que sean entendidos”.