Recital poesia Pilar Canela al CMSC abril 2016

Al Muntanyenc amb Monika Zgustóva, octubre 2016

Sopar Lletres Onada edicions, agost 2016

Fòrum Literatura rural

Circulant per les pel•lícules de David Lynch

Poques pel·lícules, a dia d'avui, resulten més inquietants que les de David Lynch. Sobre una posada en escena molt plàstica, acolorida, expressionista, que busca posar en escena els sentiments, les emocions i els pensaments dels personatges al costat d'una realitat objectiva, assistim a una barreja de por, el fàstic, la intriga, la tendresa, la ràbia, el desconcert, l'humor, la plasticitat, el color expressionista de moltes seqüències, la música, el sexe, l'absurditat, la violència, el dolor... Tot va conformant una atmosfera estranya i amenaçant, poblada de personatges estranys que se senten alhora amenaçats per la realitat.

Els protagonistes dels films de Lynch estan atrapats en un dolor intens, en la culpa, i volen fugir de l'horror que senten per dins a qualsevol preu i ben de pressa, de la mateixa manera que tots escaparíem d'un incendi horrible en el qual podríem morir cremats. Per a fugir d'aquesta amenaça interior, d'aquesta culpa que tenen clavada per allò horrible que han comès (en general un assassinat), busquen i elaboren en el seu interior una altra identitat, una versió millor de si mateixos que els justifica, que els explica d'una altra manera als seus propis ulls crítics. És així que perden la capacitat d'autocrítica tan punyent i és així com el contingut del seu pensament perd la lògica i la coherència que té la realitat, de la mateixa manera que passa en la malaltia mental i en el transcurs d'un deliri. 

El que el director americà ens mostra a la pantalla és això, com conviu, dins del pensament d'aquests individus delirants, i en una altra mesura en tots nosaltres, la realitat amb les fantasies, com conviu la realitat amb el somni, com conviu la realitat amb les infinites possibilitats de la nostra imaginació, com conviu la realitat present amb el passat ineludible i amb el futur que intuïm. Per això, i com en totes les fantasies, moltes escenes de les pel·lícules de Lynch contenen elements surrealistes i absurds, que s'escapen a la lògica, a allò que és més racional, perquè tots som també, raó a part, sentiments, idees, projectes, imaginacions, possibilitats, passat, futur, etc. 

Tornem als protagonistes. La imaginació però, malgrat el seu afany intens d'esborrar una realitat que per al personatge és amenaçadora, no aconsegueix de fer net amb tot allò de real, d'esborrar-ho, i és per això que sovint entre allò imaginat, surreal, fantàstic, allò que voldria ser aquell individu, es cola la pura realitat que el turmenta i que és tan potent que acaba per dominar el to del film, perquè la realitat s'acaba imposant als nostres ulls i als ulls del personatge després del deliri. En el cas de Mulholland drive la forma que adopta l'escapada és el somni de Diane on tot és tal i com ella hagués volgut que fos, però Diane desperta i la realitat segueix intacta, sense que pugui fer ja res per revertir-la. És per això que impotent per alterar la veritat, impotent per acceptar-la, se suïcida. En el cas de Carretera perdida el protagonista no pot escapar de la presó on està reclòs per molts deliris, deliris de paranoic, que tingui, presa de la circularitat maligna que l'aboca indefectiblemet al seu passat. En el cas de Blue Velvet Jeffrey encara la realitat d'una manera diferent a com ho fan els protagonistes anteriors: escolta els ocells, frueix de la catarsi que va generar el seu cap, potser perquè és un home equilibrat que sap distingir els dos plànols, el de la realitat i el de la fantasia, o potser perquè tot el desenvolupament de l'acció, des del principi fins al final ha estat simplement fruit de la seva imaginació que necessita esdeveniments extraordinaris que trenquin la monotonia d'una vida de classe mitjana americana. Potser Jeffrey ha convertit en la seva imaginació la plàcida veïna mare d'un nadó que apareix asseguda en el jardí en un dia radiant, en una dona estranya. 

A Serra d'Or en la Tria personal que fa en Vicenç Llorca

12 d'agost 2016 Rossell

                    Amb Miquel Àngel Pradilla i Josep M. Pla en una presentació de Xarxa prima

Cubisme

 Una autòpsia que canviaria el curs de moltes coses. Del meu llibre Xarxa prima, aquest conte.

CUBISME

-Eh, tu, xiquet!, va dir l'enterrador al de la llàntia agafant-lo pel braç.

-Aquí, fes llum aquí!

 Malgrat que a fora hi havia uns quants arbres i arbusts i herbes diversos, pel forat per on s'entrava al catau només s'endinsava la foscor de la nit i la calitja. Ja havia plogut molt en la violenta turmenta d'abans però com que encara al cel li mancava descarregar del tot la xafogor humida seguia pesant sobre els seus caps.

L'enterrador, que traginava amb una espècie de guardapols que només li deixava al descobert els peus, anava encalçant el llum que sostenia ‘el xiquet’ tot fent tentines. Suava.

Uns taulons a punt de corcar, recolzats sobre dos cavallets, farien de taula. Els havien anat cobrint amb papers de diari tal i com el qui els manava, el senyor forense, els havia ordenat. Un cop van tenir els taulons empaperats, van deixar-hi les ferramentes.

Les cinc persones repartides al voltant de la taula es reconeixien per les l'alçada i l'amplada de les ombres que projectaven; eren personatges diversos, avesats o no a l'aire viciat que es respirava en el catau.  

L'enterrador era el que més familiaritat tenia amb allò dels morts, així que no ens ha d'estranyar que mentre s'havia cordat aquella espècie de davantal que requeria la feina i s'havia enfundat uns guants, taral·legés una romàntica melodia.

 El forense, aquell home que dirigia l'operació, era un cas a part en una feina on abunden els homes grisos i taciturns. Tenia tan bon humor per a la vida com per a la mort i així s'ho prenia tot. S'havia arremangat discretament, amb una certa elegància, tot esperant que l'enterrador aboqués el cadàver sobre la taula.

Aquella nit, mentre els ajudants, en Batanet i el ‘xiquet’, havien anat tapant amb els diaris els taulons i havien passat un drap per damunt les eines que descansaven arrambades a la paret, va contar un parell d'acudits verdíssims, com els que expliquen certs homes si és de nit i han begut molt. Ara tenia un caliquenyo entre els llavis que desprenia una pudor intensa. Era tan i tan fumador que no podia treballar bé si no xamava, a la manera dels escriptors que només escriuen bones frases quan treuen fum. Tenia molta perícia: ningú no va sentir mai que una sola espurna de la gran columna de cendra que s'aguantava a la punta del cigar caigués sobre els cadàvers.

Anem ara a mirar a l'ajudant de l'enterrador, que coneixien tots com ‘el xiquet’. Aquell era una mena d'home d'aquells de poques llums i curta vida que tot i que van aturar la creixença molt abans que els altres, es fan del tot imprescindibles en alguns pobles i per diverses feines. Com la d'aquella nit. Amb la mateixa disposició i bondat que aguantava el llum era capaç de carrejar el carretó de les despulles, de plantar rosers grocs o segellar els nínxols, això sí, no solia badar boca perquè quan l'obria se li embolicaven les paraules a la punta rosada de la llengua. Estava avesat, barata el sopar i la voluntat, a tot i sempre, de tal manera que no podem dir que l'ambient d'ombres i pudors de vi begut i tabac fumat dels superiors se li fes estrany.  

‘Obrir’ tan sols era amenaçador per als altres dos homes que encara no coneixem, en Pablo i el seu amic. El primer, més blanc que un paper, va haver de respirar fons uns quants cops abans de començar l'operació i i el segon, Manuel, que havia estat qui va donar les passes per arribar a la sala de dissecció, tremolava com una fulla, més pel que imaginava i sentia que pel que podia guipar.

En canvi, l'enterra-morts, que havia empinat el colze a jutjar per l'alè calent de vinassa amb què empudegava l'aire sense remei, feia esforços per mantenir els ulls oberts abans que el forense li fes abocar el cos. Després ai, havia d'encertar amb la serra i els ganivets, les estenalles i el martell i uf! havia begut massa. El forense, sense abandonar el ‘calinquenyo’, el va recriminar: Animal, més que animal!

Quan ‘el xiquet’ va apujar el llum més amunt, tot seguint les instruccions del superior, en Pablo va imaginar les galtes pàl·lides de la jove exànime, però no, allò que es va veure de sobte va resultar ser el cap. ‘Al coll, menut, baixa el llum al coll’ va dir enfadat el senyor forense al xiquet. I després, va fer a tall d'explicació: -Collons, que no veus, que en Batanet ha de fer un tall longitudinal?

Acte seguit, es va girar com una mantellina i amb tota la delicadesa i l'amabilitat de què disposava, va fer arrambar els convidats. ‘Acostin-se més, vinguin aquí, vinguin’. ‘Arrambi’s senyor Manuel, vós, senyor Pablo, posi’s aquí al costat del cadàver que ho veurà millor, que amb tanta poca traça com té el desgraciat per fer-hi llum ni el cervell podreu ataüllar.

La serra cruixia aguda de la mà d'en Batanet. Amb els cruixits que començaven a la part superior del cap i que s'allargaven fins avall al coll els dos amics s'anaven esmussant. Amb la pudor de l'aire viciat, la idea de la sang i la brasa del caliquenyo del senyor forense anant i venint a la cara dels dos visitants, amb les llums i les ombres del fanal que ballava, ara m'encenc ara m'apago, s'anaven marejant.

De sobte a Pablo li va semblar sentir un gemec. La llum trista de la llàntia es va detenir uns segons sobre la boca, torçada i blava, de la víctima; després, va venir el cap, esberlat brutalment en dues meitats irregulars, com una síndria. Quan el cervell va quedar al descobert ¡pom! a en Pablo li va fugir la llum dels ulls i va caure estabornit.

L'autòpsia celebrada en el cementiri municipal d'Horta de Sant Joan després d'una terrible turmenta, pels volts de l'any 1900, va tenir unes conseqüències inesperades per al segles que haurien d'arribar.

El motiu no van ser els resultats de l'anatomia patològica que confirmaren el diagnòstic del forense: a l'anciana i a la seva néta ( a l'autòpsia de la qual hem assistit ) les havia mort un llamp, no.

 El motiu que provocà un canvi radical en la cultura dels segles posteriors va ser be bé un altre. Perquè la cerimònia de la necròpsia a la qual hem assistit va afectar tan profundament Pablo Ruiz Picasso i el seu amic l'hortenc Manuel Pallarès, que hi ha qui diu que la perspectiva cubista de la figura humana, pom!, va néixer tan bon punt el jove pintor va revifar.

 A favor d’aquesta hipòtesi juga el fet que el mateix Pablo Picasso en la seva llarga vida no va abandonar mai aquella perspectiva. Encara  més. ‘Todo cuanto sé, lo aprendí en el pueblo de Pallarès’ va dir molt anys després. 

Que li diguin a Quim Monzó

Entrevista a Tens un racó dalt del món

Aquí us deixo l'entrevista del Canal-21 on en Jesús Maria Tibau fa un esplèndid programa de literatura.

HIROSHI SUGIMOTO, Barcelona

Hiroshi Sugimoto

Black Box

Hiroshi Sugimoto (Tokio, 1948) és un dels fotògrafs més considerats dels darrers temps, un artista que rebutja la tecnologia digital a favor de mètodes tradicionals. La fundació Mapfre de Barcelona fins al dia 8 de maig de 2016 exposa a la Casa Garriga i Nogués una mostra antològica, la més gran que s'ha fet de l'artista, titulada Black Box. Aplega 41 fotografies originals de mida gran, en blanc i negre,  que s’agrupen en cinc temes: el paisatge marí, els retrats, els cinemes, els paisatges primitius i els llamps.

Lightning fields, (Camps de llamps) són imatges realitzades en sèrie, sense càmera, enregistra només l'efecte que sobre els negatius tenen les descàrregues dels llamps. Les fotos resulten ser imatges oníriques, semblants al curs d'un riu o a un entramat neuronal.

A Seascapes (Paisatges marins) el cel i la mar són els protagonistes, són imatges quasi abstractes de mars, el Bàltic entre d'altres, força elegants que volen representar en paraules de l'artista ‘com era el paisatge primigeni que van veure els nostres avantpassats’

Portraits (Retrats), on apareixen Joan Pau II, Fidel Castro, Hirohito, Lenin, Enric VIII i les seves dones. Son fotografies fetes a figures del museu de cera de Londres molt semblants als estàndards dels retrats en pintura i que provoquen en l'espectador una sensació estranya, de versemblança sinistra.

A Theaters (Cines), Sugimoto va posar la càmera en cines i auto-cines i durant la projecció de la pel·lícula va deixar l'obturador obert. El resultat és que la pantalla del cinema acaba convertida en la fotografia en un rectangle blanc, molt lluent.

Diorams, són fotos fetes al Museu de Història Natural de Nova York amb muntatges de paisatges ideals amb animals embalsamats que semblen sovint reals. Pingüins, llops, hienes, voltors, etc. conformen un paisatge fals amb aparença de real.

De l'exposició jo en destacaria unes quantes coses: d'una banda, un virtuosisme tècnic gran que es demostra en la capacitat de enregistrar realitats invisibles per a l’ull humà; d'una altra banda les repercussions filosòfiques i les reflexions que suscita sobre la naturalesa de les il·lusions, de la percepció humana, de la veritat i la mentida de la fotografia; l'originalitat de les propostes de l'artista i la paradoxa que suposa, en les fotografies de Cines, exposar el pas del temps i alhora aturar-lo.

Enric VIII, Paisatge marí, Teatre, Voltors i hiena.

15 d'abril

14 d'abril

Entrevista al canal Terres de l'Ebre

Enllaç a l'entrevista

Entrevista Al Punt

Entrevista 08/03/2016

Després d’Un viatge fora forat (Onada, 2009), un llibre que posava per primer cop les comarques de cruïlla entre Catalunya i el País Valencià en el mapa literari, Amàlia Roig Blasco torna a les llibreries amb Xarxa prima (Onada, 2015). Aquest llibre, tot i ser completament diferent de l’anterior, retrata la mateixa societat rústica i tradicional, innovadora i refinada alhora, d’Un viatge fora forat. Una sèrie de personatges de carn i ossos que representen el treball digne i bo dels artesans, entenent artesania, amb un cert sentit ètic, com una manera de treballar contraposada a la cultura de l’especulació, de la competició i del consum. Una vinatera d’aquí, un poeta d’allà, l’apicultor del costat, la vida de la mateixa escriptora protagonista, etc., van generant la matèria primera amb què l’Anna va teixint el llibre.

Carme Artigas parla amb Amàlia Roig a la seu del CMSC

—D’on ve el títol de Xarxa prima ?

—Vaig buscar un títol que encabís bé el que és el llibre, una xarxa en molts sentits, i que alhora fos el més polisèmic possible. D’entre els centenars de llistes que vaig fer vaig anar descartant a poc a poc. Al final me’n van quedar dos. Li’ls vaig mostrar a l’editor. A ell li n’agradà un, jo em vaig quedar amb l’altre (Riu).

—Amàlia, la idea que els territoris de cruïlla i la seva gent siguin una part important de la teva matèria literària és per tal d’aportar quelcom de nou a la literatura catalana?

—No és tant aquesta idea d’aportar coses, que també, com aquella altra que hi ha llibres que a mi m’agradaria llegir. És a dir, m’agrada escriure allò que a mi m’agradaria llegir, això és el més important per mi. Si a sobre puc aportar alguna cosa a la riquesa de la llengua quant a les diferents variants dialectals, o a les comarques, o a la gent, millor que millor.

—Què té de local Xarxa pima? Què té d’universal?

—La majoria dels personatges són persones reals que viuen ara i aquí, però que representen figures universals. Són homes i dones arrelats a la terra, a una manera de viure, a una manera de fer, a una filosofia. N’hi deu haver tants a casa nostra com a la Xina popular, suposo (riu). Les reflexions, les emocions que generen en la protagonista són també del tot universals. D’altra banda, el mateix passa amb els personatges de ficció.

—Parles de ficció i parles de realitat. M’ho pots explicar? Com ho combines? Per què?

—Sempre m’ha agradat fer literatura de la mateixa vida i a l’inrevés. No veig per què la ficció ha de ser només ficció i la realitat només realitat, si podem donar-los un plus. Jo penso que en el món tot està barrejat: no som només el que som, sinó el que hem estat, el que podríem haver estat, el que volem ser… La meva narrativa participa del mestissatge de gèneres: hi ha una certa poètica, hi ha anàlisi, hi ha una part autobiogràfica,  hi ha literatura de viatge,  hi ha contes, etc. El lector no es farà, però, cap embolic: la veritat està en les Cròniques; la ficció està en les Notes, que d’altra banda són documentals i /o autobiogràfiques, i en els Fragments.

—És per aquest motiu que l’estructura de Xarxa prima és així?

—Ben vist! L’estructura del llibre incita a aturar-te, a reflexionar, a parar. És en aquest sentit una narració analítica a diferència de Un viatge fora forat que era una narració poètica. Aquella tenia l’estructura del passeig i del mirar, del contemplar. Xarxa prima té l’estructura del pensar. Avui en dia el món és molt fràgil, molt fragmentari. La narrativa actual penso jo que s’ha d’adaptar a això. No vull ser tradicional en aquest sentit.

—Quin és l’origen del llibre? Hi ha alguna reflexió abans d’escriure’l?

—Em fa molta ràbia aquesta cultura de l’especulació, del consum, de la competició, no amb un mateix com hauria de ser, sinó contra el del costat. Competició, a més, que gairebé mai és per saber més, per ser millor, per ajudar els altres…, cosa que tindria tot el sentit, sinó una competició per guanyar diners. Els meus artesans són, en aquest sentit, uns resistents. La mentalitat de l’artesà és la que m’interessa. Cada cop trobo a faltar més gent que treballi bé i de manera digna en qualsevol camp, en el sentit ètic que tenien les coses abans, gent que s’esforci no per fer diners, sinó pel simple fet de fer-ho bé. Aquesta mentalitat va desapareixent de manera ràpida del nostre món, vés a qualsevol supermercat i pregunta-li per exemple a la peixatera que t’expliqui coses com on s’ha pescat aquest peix o coses similars. Anna, Ramon, Imma, Rafelet, Abelardo, Carme i Manuel, Lluís, i tots els resistents del meu llibre, tant el qui és poeta com el qui és pescador, el llibre és molt democràtic (riu), tots els del llibre, jo inclosa, tenim aquesta mentalitat.

—És el mateix que li passa a l’escriptura segons entenc que vols dir.

—El mateix. Si ambiciones fama o diners, o les dues coses, que també n’hi ha, i quan escrius en català, dedica’t a una altra cosa. De l’escriptura el que n’has de treure és, segons ho veig jo, el plaer, xalar com diem al Maestrat. Jo vaig xalar molt viatjant físicament i mentalment escrivint amb Un viatge fora forat i he xalat molt molt amb Xarxa prima i això és el que val. Encara que també he patit, com no pot ser d’una altra manera, al final l’esforç ha pagat la pena.

—Parles d’esforç. Voldries explicar-ho?

—L’escriptura suposa un esforç constant no només de tècnica, de temps, sinó un esforç constant per comprendre més profundament les coses, o així ho veig jo. En algun lloc vaig llegir que a l’ofici de l’escriptura se’l considera un ofici noble; suposo que és noble per aquesta voluntat de comprensió del món. També, i lligat amb el tema de la noblesa, escriure avui és noble perquè tot i ser una activitat costosa i esforçada, amb ella no es guanyen diners.

—A qui trobes que li pot interessar Xarxa prima?

—Jo escric des de l’optimisme. M’agrada compartir la bellesa dels llocs, de les persones, de les coses, la qual cosa no vol dir que idealitzi la realitat, no, sinó que busco els brins de poesia que hi pugui haver en cada cosa per més trista que sigui. Les citacions que poso a l’inici de Xarxa prima, de Dino Buzzatti i d’Elisabeth Bishop, crec que són eloqüents.  A la gent que no són tant de la literatura els pot interessar el que té el llibre de periodístic, les Cròniques, el que té també d’assagístic, el que té de veritat constatable i comprovable; als filòlegs pel tema interdialectal, als amants de la bona taula, a les persones reflexives, a les resistents, a les viatgeres, als xafarders…

Passejant pel Maestrat

Benassal

Deltebre

Vinaròs

Serralada vora Tortosa

Basos i abelles a Ulldecona

http://www.elmuntanyenc.cat/entrevista-a-amalia-roig/

L'art de perdre

Amistats

AMISTATS PERFECTES I IMPERFECTES

Aristòtil deia que l'amistat perfecta és la que es dóna entre persones bones i iguals pel que fa a la virtut. És l'amistat més permanent.
Una segona classe d'amistat és la de l'interès. És la d'aquells que es beneficien en alguna cosa els uns dels altres.
La tercera classe d'amistat és la del plaer.
Com que la segona i la tercera són imperfectes, resulten fàcils de dissoldre. Quan els amics ja no són útils o agradables desapareix l'amistat.
Quants amics perfectes tinc? Els amics de sempre són amistats perfectes?

Fotograma de Il postino

Any Nou