12 d'agost 2016 Rossell

                    Amb Miquel Àngel Pradilla i Josep M. Pla en una presentació de Xarxa prima

Cubisme

 Una autòpsia que canviaria el curs de moltes coses. Del meu llibre Xarxa prima, aquest conte.

CUBISME

-Eh, tu, xiquet!, va dir l'enterrador al de la llàntia agafant-lo pel braç.

-Aquí, fes llum aquí!

 Malgrat que a fora hi havia uns quants arbres i arbusts i herbes diversos, pel forat per on s'entrava al catau només s'endinsava la foscor de la nit i la calitja. Ja havia plogut molt en la violenta turmenta d'abans però com que encara al cel li mancava descarregar del tot la xafogor humida seguia pesant sobre els seus caps.

L'enterrador, que traginava amb una espècie de guardapols que només li deixava al descobert els peus, anava encalçant el llum que sostenia ‘el xiquet’ tot fent tentines. Suava.

Uns taulons a punt de corcar, recolzats sobre dos cavallets, farien de taula. Els havien anat cobrint amb papers de diari tal i com el qui els manava, el senyor forense, els havia ordenat. Un cop van tenir els taulons empaperats, van deixar-hi les ferramentes.

Les cinc persones repartides al voltant de la taula es reconeixien per les l'alçada i l'amplada de les ombres que projectaven; eren personatges diversos, avesats o no a l'aire viciat que es respirava en el catau.  

L'enterrador era el que més familiaritat tenia amb allò dels morts, així que no ens ha d'estranyar que mentre s'havia cordat aquella espècie de davantal que requeria la feina i s'havia enfundat uns guants, taral·legés una romàntica melodia.

 El forense, aquell home que dirigia l'operació, era un cas a part en una feina on abunden els homes grisos i taciturns. Tenia tan bon humor per a la vida com per a la mort i així s'ho prenia tot. S'havia arremangat discretament, amb una certa elegància, tot esperant que l'enterrador aboqués el cadàver sobre la taula.

Aquella nit, mentre els ajudants, en Batanet i el ‘xiquet’, havien anat tapant amb els diaris els taulons i havien passat un drap per damunt les eines que descansaven arrambades a la paret, va contar un parell d'acudits verdíssims, com els que expliquen certs homes si és de nit i han begut molt. Ara tenia un caliquenyo entre els llavis que desprenia una pudor intensa. Era tan i tan fumador que no podia treballar bé si no xamava, a la manera dels escriptors que només escriuen bones frases quan treuen fum. Tenia molta perícia: ningú no va sentir mai que una sola espurna de la gran columna de cendra que s'aguantava a la punta del cigar caigués sobre els cadàvers.

Anem ara a mirar a l'ajudant de l'enterrador, que coneixien tots com ‘el xiquet’. Aquell era una mena d'home d'aquells de poques llums i curta vida que tot i que van aturar la creixença molt abans que els altres, es fan del tot imprescindibles en alguns pobles i per diverses feines. Com la d'aquella nit. Amb la mateixa disposició i bondat que aguantava el llum era capaç de carrejar el carretó de les despulles, de plantar rosers grocs o segellar els nínxols, això sí, no solia badar boca perquè quan l'obria se li embolicaven les paraules a la punta rosada de la llengua. Estava avesat, barata el sopar i la voluntat, a tot i sempre, de tal manera que no podem dir que l'ambient d'ombres i pudors de vi begut i tabac fumat dels superiors se li fes estrany.  

‘Obrir’ tan sols era amenaçador per als altres dos homes que encara no coneixem, en Pablo i el seu amic. El primer, més blanc que un paper, va haver de respirar fons uns quants cops abans de començar l'operació i i el segon, Manuel, que havia estat qui va donar les passes per arribar a la sala de dissecció, tremolava com una fulla, més pel que imaginava i sentia que pel que podia guipar.

En canvi, l'enterra-morts, que havia empinat el colze a jutjar per l'alè calent de vinassa amb què empudegava l'aire sense remei, feia esforços per mantenir els ulls oberts abans que el forense li fes abocar el cos. Després ai, havia d'encertar amb la serra i els ganivets, les estenalles i el martell i uf! havia begut massa. El forense, sense abandonar el ‘calinquenyo’, el va recriminar: Animal, més que animal!

Quan ‘el xiquet’ va apujar el llum més amunt, tot seguint les instruccions del superior, en Pablo va imaginar les galtes pàl·lides de la jove exànime, però no, allò que es va veure de sobte va resultar ser el cap. ‘Al coll, menut, baixa el llum al coll’ va dir enfadat el senyor forense al xiquet. I després, va fer a tall d'explicació: -Collons, que no veus, que en Batanet ha de fer un tall longitudinal?

Acte seguit, es va girar com una mantellina i amb tota la delicadesa i l'amabilitat de què disposava, va fer arrambar els convidats. ‘Acostin-se més, vinguin aquí, vinguin’. ‘Arrambi’s senyor Manuel, vós, senyor Pablo, posi’s aquí al costat del cadàver que ho veurà millor, que amb tanta poca traça com té el desgraciat per fer-hi llum ni el cervell podreu ataüllar.

La serra cruixia aguda de la mà d'en Batanet. Amb els cruixits que començaven a la part superior del cap i que s'allargaven fins avall al coll els dos amics s'anaven esmussant. Amb la pudor de l'aire viciat, la idea de la sang i la brasa del caliquenyo del senyor forense anant i venint a la cara dels dos visitants, amb les llums i les ombres del fanal que ballava, ara m'encenc ara m'apago, s'anaven marejant.

De sobte a Pablo li va semblar sentir un gemec. La llum trista de la llàntia es va detenir uns segons sobre la boca, torçada i blava, de la víctima; després, va venir el cap, esberlat brutalment en dues meitats irregulars, com una síndria. Quan el cervell va quedar al descobert ¡pom! a en Pablo li va fugir la llum dels ulls i va caure estabornit.

L'autòpsia celebrada en el cementiri municipal d'Horta de Sant Joan després d'una terrible turmenta, pels volts de l'any 1900, va tenir unes conseqüències inesperades per al segles que haurien d'arribar.

El motiu no van ser els resultats de l'anatomia patològica que confirmaren el diagnòstic del forense: a l'anciana i a la seva néta ( a l'autòpsia de la qual hem assistit ) les havia mort un llamp, no.

 El motiu que provocà un canvi radical en la cultura dels segles posteriors va ser be bé un altre. Perquè la cerimònia de la necròpsia a la qual hem assistit va afectar tan profundament Pablo Ruiz Picasso i el seu amic l'hortenc Manuel Pallarès, que hi ha qui diu que la perspectiva cubista de la figura humana, pom!, va néixer tan bon punt el jove pintor va revifar.

 A favor d’aquesta hipòtesi juga el fet que el mateix Pablo Picasso en la seva llarga vida no va abandonar mai aquella perspectiva. Encara  més. ‘Todo cuanto sé, lo aprendí en el pueblo de Pallarès’ va dir molt anys després.