A continuació, us deixo la semblança literària sobre Alfred Giner Sorolla que he exposat a la Trobada literària del Maestrat del 2017.
Alfred Giner Sorolla, el poeta de la platja
Sense cap mena de dubte, defensar la
literatura, defensar la llengua i defensar la comarca en un món com el d’avui,
globalitzat i tecnològic, és un acte de resistència. Defensar-les en un matí
d’agost, a 30 graus a l’ombra, i aplegar gent, demostra les profundes
conviccions, l’empenta, l’entusiasme, l’alegria, la dedicació dels qui ho han organitzat.
Moltes gràcies a Maestrat viu pel regal del Primer Estiu literari. En especial moltes
gràcies al seu coordinador i home de lletres, Vicent Sanz.
A mi m’ha tocat defensar la figura d’Alfred Giner
Sorolla, un home que d’altra banda és de molt bon defensar. Amb ell comparteixo
moltes idees, alguns sentiments, l'actitud poètica davant la vida i el fet de ser
vinarossencs orgullosos de ser-ho. Ho diu molt bé ell mateix en un poema
titulat Terreta ‘No senten més
orgull, no, que jo vinarossenc de soca, d’arrel, mediterrani pels dotze
quadrants’. Intentaré però, no abordar-lo només des d’una perspectiva
filològica o d’anàlisi literària sinó emmarcar-lo en una breu narració. Això no
significa que el que vaig a contar no sigue cert, ans al contrari, per utilitzar
una expressió que fa molt de temps que no sento i que formava part dels nostre
llenguatge infantil, el que diré a continuació és de ‘bona veritat’.
Fa molts anys des del Passeig de Vinaròs vaig vore una
cosa a la platja que em va cridar molt l’atenció. Era un diumenge del mes
d’octubre, un dia preciós en què bufava un mestralet lleuger, d’aquells que fa
que el cel estigue molt blau i el paisatge es veigue nítid, ben perfilat. A la
platja ja no quedava cap turista i la gent del poble prenia el solet al passeig
o feia el vermut a les terrasses de vora la mar.
Jo me n’havia anat de Vinaròs als divuit anys a
València per estudiar i en aquell temps de fa tants anys ja vivia i treballava
com a professora de llengua i literatura a Barcelona. A Vinaròs com ara hi
continuava anant en caps de setmana i èpoques de vacances.
Aquell dia que vull contar, entre la platja i el
passeig encara hi havia una barana de pedra que van substituir fa uns anys per
estructures de ferro pintades de roig i a la platja de pedres encara no li havien
abocat les tones d’arena d’avui. Des de la barana del passeig on jo estava
recolzada contemplant la mar, vaig vore com hi havia algú que baixava a la
platja. Era un home vell vestit de cap a peus, amb gorra i sahariana de l’estil
d’aquelles que duia García Márquez amb grans butxaques. Molt a poc a poc, primer
un peu després l’altre, aquell home anava avançant per les pedres en direcció a
l’aigua.
La imatge del vell desplaçant-se a càmera lenta en
direcció al mar era fascinant perquè m’inquietava, no l’entenia. Què feia
aquell home amb gorra i sabates anant cap a l’aigua? I el que es pitjor, què
estava disposat a fer? qui devia ser? com havia arribat a la platja? Des d’on
venia? Mentre durant uns minuts jo em vaig plantejar tot de qüestions
inquietants, ell, aquí caic, allí m’alço, anava encarant-se a la mar fins que
va arribar un moment que vaig témer el pitjor. Ja al límit del meu malestar, quan
em pensava que s’anava a tirar, l’home es va aturar en sec. La figura a poc a
poc es va anar acatxant. Després, encara més a poc a poc, es va anar alçant, tot
a càmera lenta. Tenia les cames fluixes i l’esquena molt encorbada així que li costava
un munt. Una vegada i una altra, que si tomba que si gira, s’anava atansant perillosament
a l’aigua, reculava un punt quan venien les ones i s’ajupia a plegar coses quan
l’aigua es retirava. Un cop a la mà anava examinant durant una bona estona el
que havia plegat d’en terra i a continuació o bé ho tornava a tirar a l’aigua o
s’ho guardava talment com si el que es guardava a la butxaca fos una ostra
perla.
M’enlluernava aquell vell tan especial, l’esforç que
feia per acatxar-se i posar-se dret, com es doblegava incansable, em fascinava la
curiositat amb què examinava el que plegava, una curiositat com la que tindria
un xiquet, un científic o un poeta. Va ser fascinant el cel blavíssim d’aquell
moment, la mar en calma, la llum sobre les pedres blanques. Va ser un moment màgic, va ser
fascinant tot.
L’endemà d’aquell dia preciós jo me’n vaig tornar a
Barcelona a la meua faena i a la meua vida diària. Va passar el temps, molt de
temps. Un dia, potser més de quinze anys després d’aquella escena, en la sala de
professors del centre on treballava, damunt d’un full en blanc que en principi
estava destinat a preparar una classe, vaig escriure unes frases.
Va ser un moment estrany. L’escriptor japonès Haruki Murakami
hagués dit que era com veure focs artificials a plena llum del dia i que totes
les persones experimentem a la vida moments així, tot i que no tota la gent ho
arriba a percebre. No ho sé. El cas és que vaig escriure quasi de manera
automàtica unes frases, les primeres del que seria el meu primer llibre, Un viatge fora forat. Eren un record de
Vinaròs i el record era el del vellet de la platja.
Avui aquesta escena, potser perquè ja la vaig
descriure al llibre, m’impressiona menys. Però en el seu moment, aquella imatge
em va impactar. Era poètica. Era tendra. Era una mica trista. Tenia llum. Era
bonica.
Van passar els dies i va arribar que vaig tornar un
cap de setmana a Vinaròs. Vaig interessar-me per saber qui era el vellet de la
platja que havia ressorgit d’entre els meus records després de tants anys i vaig
preguntar a la gent què en sabien d’un home que plegava petxines, que si la
platja del Fortí, etc. I com als pobles tot se sap vaig descobrir que qui baixava
religiosament cada dia a la platja en busca de tresors era Alfred Giner Sorolla.
Resultava que des que s’havia jubilat en els anys
noranta dels EEUU on investigava sobre el càncer, havia tornat a la seva Ítaca
personal, a la casa familiar de Vinaròs situada a la plaça de La Mera, a tocar
de la platja on jo el vaig vore aquell dia de fa molts, molts anys.
L’escena que he descrit crec que diu molt de la
personalitat d’Alfred. Un científic, un poeta, un home inquiet, curiós,
infatigable, que ja vell vol seguir coneixent el misteri del món que té a prop,
però també del que té lluny i això ho vol fer des de totes les perspectives que
pugue. És aquest afany per saber que el porta a conrear la ciència, la poesia, l’astronomia,
la fotografia, l’escultura, la filosofia, la llengua i fins i tot la teologia.
I tot, absolutament tot, ho va seguir amb passió. Era un home complet, un savi,
un home del Renaixement, un homo
universalis.
AGS havia estat un excepcional científic en la seva
vida laboral a Amèrica, un home preocupat i ocupat en descobrir la veritat a
través de la ciència però a la veritat, com molts sabem i el mateix Giner
Sorolla ens diu en l’epíleg del seu llibre de poesia Galàxies, a la veritat inassolible se la pot anar a buscar per moltes
vies.
L’art, entenent com art la poesia i l’escultura, i la filosofia
eren dos dels seus altres camins, ciència a part, per conèixer, per aplegar la
veritat. Ell mateix li diu al seu contemporani i amic Joan Fuster, que li va
prologar el primer recull de poemes Dol
duen les flames, unes paraules bellíssimes al respecte de la relació entre
la ciència i la poesia que us vull citar. ‘En
la ciència, en la pràctica de la ciència, s’arriba a un extrem en què el
resultat també és poesia’. I conta Alfred que els primers filòsofs i
científics de la nostra civilització, els cosmòlegs com Anaxàgoras al qual cita
(els llibres d’Alfred són un cúmul de citacions de clàssics com Homer, Shakespeare,
Virgili, Plini, la qual cosa mostra una àmplia formació i erudició), els
cosmòlegs, repeteixo, en el seu desig d’explorar el món s’expressaven sovint en
forma poètica. Quasi 3000 anys després, la física quàntica avui amb les realitats paral·leles, el sentit invers del
temps, etc. s’expressa també com els cosmòlegs de fa 3000 anys en forma
poètica. La poesia, l’art en general, és bellesa i la bellesa, segons la
tradició filosòfica, segons AGS, segons pensem uns quants, ens acosta a la veritat,
allò que persegueix el científic i el poeta Alfred.
‘Què seria de la vida sense art?’ es pregunta el
nostre home. En un altre moment comenta que posats a triar un món sense bellesa
o un món sense coneixements ell preferiria sempre un món sense coneixement. I
argumenta la supremacia de l’art sobre la ciència dient que no és casual que en
la història dels homes foren abans les pintures rupestres que la invenció del
calendari.
Aquest afany de cercar la veritat a través de l’art el
porta a ser, quan fa de poeta, un poeta de la veritat, és a dir, un poeta
realista que fa poesia amb el seu jo de veritat, amb els seus mateixos
interrogants, amb la seua mateixa biografia, amb els escenaris que coneix, Vinaròs,
València, Barcelona, EEUU, amb les seues sensacions, amb les experiències que
ha viscut ( en especial la de la guerra), amb les reflexions que se’n deriven
de la seua vida. És al capdavall un poeta sense artificiositats, sense
impostures; el jo poeta és el jo home i el jo home és un jo poeta.
Podríem parlar d’una poesia descriptiva, que s’admira
apassionadament de les criatures, dels animals, dels humans, de la natura i de
l’univers i d’una poesia reflexiva, ètica sovint, que vol acostar-se a la
veritat i fer crits d’advertència al món contra la deshumanització, contra la
profanació de la natura, etc. No en va
el seu primer llibre de poesia Dol duen
les flames, 1939, aborda el tema de
la guerra civil que està vivint, és una proclama antibel·licista, i és que per Alfred
l’ètica és molt important. Aquell mateix any, 1939, moria el gran Antonio
Machado i trobo que el vers del poeta andalús ‘soy en el buen sentido de la palabra, un hombe bueno’ li va com
anell al dit a Alfred Giner Sorolla.
La literatura és una manifestació artística però AGS vol
explorar més vies artístiques. Així amb el que arreplegava de la platja de
Vinaròs en els darrers anys de la seua vida, les pedretes, els caragols, les
petxines, no buscava tant els orígens de
la vida ( tot i que tots sabem que tot ve de l’aigua) sinó el material per a
fer composicions i escultures, és a dir, més poesia.
Alfred era un home apassionat, de tremp entusiasta,
que s’il·lusionava per tot. Li dedicava hores a una de les seues altres
aficions de tota la vida, la fotografia. De fet hi ha unes fotos magnífiques
d’estil neo-realista ( roba estesa al carrer, nens mocosos, cases a punt de
caure, etc.) dels anys seixanta del que
era aleshores el barri més pobre de Vinaròs, Fora forat, que són obra d’Alfred
Giner Sorolla, la qual cosa demostra, mèrits artístics a banda, un tret de la
seua manera de pensar en què sovint no s’ha reparat: que A.G:S. era un home socialment
sensible.
El valencià Adolf Tobenya, amic del poeta de la
platja, professor emèrit del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la
Universitat Autonòma de Barcelona, ens descobreix en un article-homenatge a
Alfred Giner Sorolla encara d’altres facetes del personatge. Diu: ‘L estiu de 1984 vaig escoltar, per primer
cop, les xerrades de ciència que feia I'Alfred Giner Sorolla. Va esser a Prada
de Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, on dissertava sobre
una de les seves passions, la cosmologia.
Em va fer anar a guaitar els estels, en vespres vibrants sota el Canigó, en
unes sessions d'observació telescòpica que organitzava 1'Associació Astronòmica
de Sabadell i del Museu de la Ciència de Barcelona.
‘Quan
un cop instal·lat definitivament a Vinaròs l'edat comença a castigar-lo jo el
visitava a casa seva. El retrobava enmig de les galerades dels seus darrers
llibres remugant amb sa germana per l'enuig que li provocaven les aventures
editorials. Un cop enfilada la conversa, però, els neguits es dissolien i m'ensenyava
alguna composició que havia fet amb petxines, còdols i bastons recollits ran de
mar i començàvem a xerrar sobre l'esdevenidor valencià i l'espanyol, sobre els
afers del mon o sobre matèries de religió o de frontera científica, talment com
si fóssim novament en un capvespre estival de la universitat catalana d’estiu a
Prada’.
El professor Tobeña ens posa en relleu un altre
vessant de la persona d’Alfred Giner Sorolla, el seu compromís amb el país i
amb la llengua com ho demostra la Universitat Catalana d’Estiu, era membre
d’Acció Cultural del País Valencià, membre de L’IEC, president de la Fundació
Ausias March, amic personal dels seus contemporanis Joan Fuster, Vicent Andrés
Estellés, Salvador Espriu, etc. Si abans del 2005, data de la seva mort, hagués
existit Maestrat Viu, posaria la mà al foc que ell n’hagués estat un membre
destacat.
L’amor al país i el compromís és ben patent en la seua
obra poètica, en els assaigs, en les converses, etc. És Vinaròs, és el Maestrat,
és el país Valencià, és Catalunya, són els Països Catalans. El seu tarannà
cosmopolita i viatger no va impedir, ans al contrari, que fos un home ben
arrelat a la seua terra que es va atrevir en plena postguerra a escriure en la
seua llengua. Recordem que fins a l'any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per
a l'edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana era clandestina. Potser
per això, també pel fet d’exercir als EEUU i ser de poble, entre d’altres raons
que se m’escapen, va ser la causa que el poeta de la platja, un
savi, un home senzill com tots els savis, sigue desconegut per a una gran part
dels valencians de fora del Maestrat i de Castelló.
A l’inici dels poemes ‘Terreta
i altres espais’ cita l’Odissea d’Homer i diu al respecte, ‘No hi ha res
al món que sigue més dolç que la pàtria d’un’.
Per posar algun
altre exemple, en un poema del llibre Amunt
i avall que porta ja per títol, D’Irta
a Montsià es troba la terra meua, diu que la seua terra és "filla de la valenciana Irta i l'alt Montsià
català’, i en les lloes diu ‘Riallera
i tendra és València i dolça Catalunya, els meus amors’.
A «Dues
pàtries», un poema datat el 1939, declara el seu amor pel seu poble de
Vinaròs: enamorat de dues pàtries sóc, petita i blanca una, niu meu,
bressol... però també per la resta de l'univers: enamorat d'una altra pàtria
gran, que no hi és enlloc i per tot arreu es troba ... o els versos de ‘Terreta’
que he citat al començament de la ponència.‘.
En un poema que porta per
títol De Tírig i d’Albocàsser, recrea la faula tan pròpia del
Maestrat, que tots hem sentit de menuts i que hem contat als nostres fills, de
l’astuta rateta de Tírig que aguantava el formatge entre les dents i la
innocent rabosa d’Albocàsser a la que en obrir la boca per parlar li va caure
el formatge.
Una manera de parlar del
país és fer esment del paisatge, de les muntanyes, de la mar, dels vents, dels
colors d’aquesta terra, de la natura, de les festes populars, de les tradicions,
de les paraules pròpies., Per exemple anomena els ‘Vents de la vora
de Benicarló’, parla ‘dels cels rogencs de mestral’, del garbí, de la
tramuntana’
Anomena les ‘atzavares i
els romanís’, els ‘focs de rosselles’, les ‘precioses sardines’,
‘de solfeig de granotes’, de ‘sol fugint entre palmeres’, de ‘subtil
boira’.
Les ‘fogueres de Sant
Antoni’, les ‘neules de Sant Blai’.’ ‘I sobre tot de ‘Sant Joan’,
una celebració important dels territoris de parla catalana. El mes del
començament de l’alegria per a Giner Sorolla com per tots els vinarossencs. ‘No
cap plaer és el mateix quan arriba Sant Joan i el bon estiu s’amaneix’.
El poble al mes de juny, els
de les festes de Sant Joan i Sant Pere amb la seua fira, l’acabament del curs
escolar, el de l’inici de l’estiu, els dies llargs, el de les nits clares, del
començament dels banys de mar, el de les olors de pomes confitades i núvols de
sucre de la fira, el de les traques i els focs artificials. Un dels meus poemes
preferits és Tríptic del mar i del vent ....
Juny/ dolç de la nostra terra/de festives
jornades///quan per les clares nits/de l’alt estiu///vols d’estels amb cua/els
cels foraden/deixant olor de sofre i fira///i així l’inici de l’estiu
proclamen/Juny/la nit/el
mar/l’enyor/l’encís.
L’amor al poble, també als
localismes propis, i aprofito per dir que per desgràcia algunes paraules com
les que segueixen moriran amb la meua generació ( paraules com viri (nervi), saió/ona
(persona dominant), péntol (tros), bromets (menjar per atreure peixos, esquer),
com ho demostra el petit diccionari vinarossenc al final dels seus llibres de
poesia, no està renyit amb una cultura àmplia, universal, ans al contrari. Ja
ho va dir el gran escriptor Tolstoi en una frase magnífica que no la diré en
rus perquè no en sé sinó traduïda al català ‘pinta la teua aldea i pintaràs el
que és universal’.
AGS és un erudit, un savi,
ja ho he dit, enamorat del món i de l’univers sencer i un home bo, amb un amor
que no té res d’impetuós i desbocat sinó un amor que reflexiona. No en va el
seu llibre de poesia Galàxies és un crit d’advertència contra la
deshumanització i la profanació de la Natura, molt actual en aquest sentit, i
un càntic exaltat de lloança a l’univers. Un poema titulat Galàxia és ben
eloqüent alhora que ens recorda allò que hem comentat en un principi de la
Veritat. Diu GS:
‘Orgullós ciutadà em sento/del temple
immens de l’univers/rovell de l’ou de la galàxia/contrada meua, el sistema
solar./ amb desesperat amor a la terra/verda, blava, i dolça llar;/al món
sencer tinc com a pàtria;/com ideal, la inassolible Veritat’.
He comentat abans que el
jo poètic d’AGS no és un personatge, no és una figura de ficció, és una
figura de veritat i el que expressa és la seua veritat: escriu de si mateix, en
fa un registre autobiogràfic, començant pel tema de la guerra fins als
interrogants metafísics del final de la seua vida.
El fet d’escriure no es pot
deslligar del fet d’explorar-se a si mateix i d’explorar les relacions de si mateix
amb el món. Consisteix en contemplar i contemplar-se i admirar-se o preguntar-se.
Mai no inventa ficcions, no vol inventar perquè en el fons ell el que vol és
millorar la realitat, qüestionar-la, contribuir a canviar-la. Això es veu molt
bé també en els assaigs i el munt d’articles que va escriure, entre ells el
darrer és el volum Arran de mar del 2005, editat per Onada Edicions el
mateix any de la mort d’Alfred. Una mort que el nostre home va deixar disposada
fins al darrer detall: un taüt discret, música de Mozart... Sobre la caixa, la
medalla del Doctorat Honoris Causa per la Universitat Jaume I i tres pedres. Tres
pedres arreplegades de la platja del Fortí, d’aquelles que es guardava com un
tresor. Als peus de la caixa, corones de flors, algunes en forma de senyera. Arran
de mar és un llibre
interdisciplinari amb textos sovint polèmics que transcriu converses i
exposicions didàctiques perquè. i un altre aspecte que ja va comentar Adolf
Tobeña, Alfred era un militant apassionat del diàleg, de la conversa
intel·ligent.
Aquest homo
universalis, un intel·lectual preparat per a tots els camps del saber a la
manera dels homes del Renaixement, buscava, ja ho hem dit la veritat. En
paraules d’ell ‘Ciència i poesia tenen
una arrel comuna: el cercar i el crear la veritat’. Però no es queda amb
això. Ja he dit en algun moment que era un home sensible, bo, que perseguia la
bondat. Ell mateix ens diu ‘cal ésser bo,
no només humà’. Veritat, bondat i bellesa, vet aquí la santíssima Trinitat
d’Alfred.
Vull afegir que era un home de conviccions fermes però
també de fermes incerteses com no podia ser d’una altra manera en un home que es
pregunta per tot, i vull afegir també el gran afany de perfecció en la vida i
en l’obra que va tenir. Els seus poemes mai no van estar escrits en un dia ni
en dos ni en tres-cents sinó que la majoria van acabar-se després de quasi tota
una vida. Com Salvador Espriu, va estar tota la vida rectificant. Per exemple,
encara que no va publicar fins al final pràcticament de la seva vida, la poesia
li venia ja de lluny, segurament d’aquella gran escola de la república que
ensenyava versos de memòria i despertava la passió per l’art. Les lectures
d'Eliot, Maragall, García Lorca o Valéry, van impulsar el jove Giner
Sorolla a escriure poemes ja l’any 1937,
en plena guerra civil. Però no serà fins a l'any 1972 que els publicarà al
llibre Dol duen les flames. Hi ha poemes que començà l’any 37 i
acabà l’any 68 i és que l’obra poètica, a diferència de l’obra científica, en
un afany de perfeccionisme impossible, i per això romàntic, no la va donar mai
per acabada. A tall d’exemple diré que la reedició que va fer de Dol duen les flames i Amunt i avall la
Fundació Caixa Vinaròs l’any 1994, va ser una sorpresa per a Giner Sorolla, no
li ho van dir perquè sabien que no ho acabaria d’acabar mai.
Jo sí que he d’acabar, tot i tenir present que per
suposat m’he quedat curta en l’extensió de la figura d’Alfred però una vegada i
una altra, eclipsant la resta d’imatges,
és la figura de l’home la que s’alça sobre la resta. Em ve el record del
vell avançant en direcció a la mar, reculant, inclinant-se sense descans i
guardant-se els tresors de la mar a la butxaca.
Què significa
aquesta imatge solitària que eclipsa totes les altres? Per què, quan he volgut
parlar d’Alfred la primera imatge que em ve és aquesta? Per què anys més tard l’escena
va inspirar les primeres línies d’Un viatge fora forat? Hi ha alguna cosa dins
de mi que intenta dir-me que aquella visió parla de la saviesa, de l’esforç, de
la vellesa i indirectament també de la infantesa, de la búsqueda de la veritat,
de l’art, de la bondat de la persona humana, de l’actitud humil de l’home
davant del món sense la qual no és possible el coneixement. En qualsevol cas
aquest record d’Alfred és el que segueix tenint més llum en la meua memòria, la
mateixa llum que em va enlluernar aquell matí d’octubre a Vinaròs i és per això
que avui us ho he volgut contar.
