Vam anar sortejant l'entrada
plena de jubilats que discutien, quasi acaloradament, seguint la indicació. Al
fons, a Atención al viajero- Información turística, hi havia dos o tres
persones que esperaven torn. Mentre ens dirigíem a la cua vaig tenir un
pressentiment. Quan el cor em féu un salt, vaig tenir la intuïció de què estava
a punt de a passar alguna cosa. Immediatament vaig detenir-me i vaig estar així
una estona, amb la mirada perduda, incapaç de fer ni un pas, mentre el meu cap
intentava deslliurar-se dels sorolls que fa la gent. No vaig poder seguir-li
totes les frases però tampoc no calia ja que amb les quatre paraules soltes que
vaig sentir-li dir, ben alt, ben clar, n'hi havia ben bé prou per saber que es
tractava de la seva veu, que es tractava de la Patrícia.
La dona que havia
deixat la nit abans, a quatre-cents quilòmetres d'aquella vall que ara volíem
descobrir amb la meva nova companya, ara resulta que era la persona que atenia
i dominava el mostrador d'informació d'aquell poblet. Es que m'havia seguit
fins allí? No podia ser! Una sèrie de pensaments, sóc apassionat però faig
servir la lògica, s'apilotaven en el meu cap: la possibilitat que ella estigués
treballant allí i allà alhora, de què tingués una bessona idèntica, que hagués tingut un atac
de gelosia, que les realitats paral·leles conflueixin en algun moment, que jo
estigués somiant, que fos jo qui havia anat a seguir-la, que la Patrícia portés
una doble vida de la qual jo no en sabia res..., o que m'estigués tornant boig.
Al final vaig reaccionar i, respirant ben fondo, vaig voler agafar el toro per
les banyes, així que vaig desplaçar-me de manera dissimulada a l'esquerra de la
Matilde per poder veure a la Patrícia de cara sense els entrebancs que
suposaven els caps de la filera.
Jo ja n'estava segur
que era ella però ho havia de confirmar d'alguna manera. El primer que va
aparèixer a la meva vista van ser uns cabells negres, aquells cabells tan
negres que es feia pentinar com un patge. Es movien amunt i avall seguint les
ondulacions coquetes del seu cap i se'ls havia tallat una mica. Ella mateixa?, la
nit abans després que jo l'abandonés? Assenyalava amb un llapis sobre un mapa i
vaig recordar-me'n de l'anell de plata que li havia regalat aquell Sant Jordi.
Ara ja volia que em
veiés, que em mirés, que destapéssim els secrets d'aquella espècie de comèdia, que
respongués a tot, però ella va seguir parlant amb els visitants amb aquell accent basc, el mateix amb el qual m'acaronava l'oïda, assenyalant una vegada i
una altra sobre el paper, mentre a mi, que m'agrada resoldre aviat un cop presa
una decisió, se m'eternitzava el temps. La mirava de fit a fit i ella, que ja
m'havia vist també, anava fent veure amb el llapis a la mà que no se n'havia
adonat que el seu amant estupefacte esperava que se'l mirés, que s'expliqués ja.
A cada resposta que em donava a mi mateix sorgien moltes altres preguntes. La Patrícia, no era filla única? També ella mentia?
Era un misteri com havia arribat allí, perquè llavors ja tenia clar que era
ella la que s'havia desplaçat, però encara en el cas que tingués alguna
explicació, el que no tenia cap, cap explicació normal, era que estigués
treballant d'un dia per l'altre en un punt d'informació de Navarra, a
quatre-cents quilòmetres del gimnàs on jo la vaig conèixer de monitora. Com és
possible gitar-se al carrer Entença i despertar-se treballant a Ochagavía?
Sóc lògic però també
sóc sensible, per això em vaig emocionar quan per fi em va clavar la mirada
negra. Els seus ulls! Els tenia més petits i enrogits, com si s'hagués passat
la nit plorant. La de coses que van passar pel meu cap en aquells moments! Vaig
sentir una certa llàstima, per això vaig voler reparar la meva culpa,
demanar-li fins i tot perdó per les banyes, per tantes mentides, i moltes coses
més, però ella...
Estava mirant-la quasi
a punt de plorar quan La Matilde, intrigada, amb preocupació, va dir: Estàs
blanc, Josep. Et trobes bé? Però jo no volia descobrir-me ni inquietar-la ni
fer-li passar una mala estona ni volia que pensés que se me n'anava el cap, i a
més, hagués sabut explicar-li de manera coherent el que ens estava succeint a
la Patrícia i a mi? Aguanta, m'anava dient a mi mateix. Aguanta sense dir res.
Va arribar un punt en
què la Patri també es posà nerviosa, i en un gest que jo li coneixia ben
particular, que no li he vist a ningú més, es va encongir dins del xandall blau,
el mateix que jo tantes vegades li havia tret. De fet fins i tot vaig notar que
trontollava quan va girar-se d'esquena al públic, la cintura semblava més estreta, per agafar uns fullets del
prestatge i ja la veu li tremolava quan va dir ‘adiós’ als de davant.
Ara sí que la meva
presència seria ineludible. Volgués o no volgués hauria de reaccionar. Quan
vaig trobar la pregunta que li havia de fer, no volia incomodar la Matilde, el
desconcert, la preocupació, l'angoixa, la por que en algun moment vaig sentir,
van desaparèixer. Ara sentia una certa placidesa, com si m'hagués tret tot el
pes de sobre.
Vaig enfilar la frase
en castellà, contra el meu costum de parlar amb ella, amb molta seguretat: No
tendrás una hermana que se llama Patricia, no? Imposible, va contestar amb una
seductora caiguda d’ulls. Patricia soy yo, va dir després amb un somriure.
.JPG "J. Sorolla")
