Entrevista al canal Terres de l'Ebre

Enllaç a l'entrevista

Entrevista Al Punt

Entrevista 08/03/2016

Després d’Un viatge fora forat (Onada, 2009), un llibre que posava per primer cop les comarques de cruïlla entre Catalunya i el País Valencià en el mapa literari, Amàlia Roig Blasco torna a les llibreries amb Xarxa prima (Onada, 2015). Aquest llibre, tot i ser completament diferent de l’anterior, retrata la mateixa societat rústica i tradicional, innovadora i refinada alhora, d’Un viatge fora forat. Una sèrie de personatges de carn i ossos que representen el treball digne i bo dels artesans, entenent artesania, amb un cert sentit ètic, com una manera de treballar contraposada a la cultura de l’especulació, de la competició i del consum. Una vinatera d’aquí, un poeta d’allà, l’apicultor del costat, la vida de la mateixa escriptora protagonista, etc., van generant la matèria primera amb què l’Anna va teixint el llibre.

Carme Artigas parla amb Amàlia Roig a la seu del CMSC

—D’on ve el títol de Xarxa prima ?

—Vaig buscar un títol que encabís bé el que és el llibre, una xarxa en molts sentits, i que alhora fos el més polisèmic possible. D’entre els centenars de llistes que vaig fer vaig anar descartant a poc a poc. Al final me’n van quedar dos. Li’ls vaig mostrar a l’editor. A ell li n’agradà un, jo em vaig quedar amb l’altre (Riu).

—Amàlia, la idea que els territoris de cruïlla i la seva gent siguin una part important de la teva matèria literària és per tal d’aportar quelcom de nou a la literatura catalana?

—No és tant aquesta idea d’aportar coses, que també, com aquella altra que hi ha llibres que a mi m’agradaria llegir. És a dir, m’agrada escriure allò que a mi m’agradaria llegir, això és el més important per mi. Si a sobre puc aportar alguna cosa a la riquesa de la llengua quant a les diferents variants dialectals, o a les comarques, o a la gent, millor que millor.

—Què té de local Xarxa pima? Què té d’universal?

—La majoria dels personatges són persones reals que viuen ara i aquí, però que representen figures universals. Són homes i dones arrelats a la terra, a una manera de viure, a una manera de fer, a una filosofia. N’hi deu haver tants a casa nostra com a la Xina popular, suposo (riu). Les reflexions, les emocions que generen en la protagonista són també del tot universals. D’altra banda, el mateix passa amb els personatges de ficció.

—Parles de ficció i parles de realitat. M’ho pots explicar? Com ho combines? Per què?

—Sempre m’ha agradat fer literatura de la mateixa vida i a l’inrevés. No veig per què la ficció ha de ser només ficció i la realitat només realitat, si podem donar-los un plus. Jo penso que en el món tot està barrejat: no som només el que som, sinó el que hem estat, el que podríem haver estat, el que volem ser… La meva narrativa participa del mestissatge de gèneres: hi ha una certa poètica, hi ha anàlisi, hi ha una part autobiogràfica,  hi ha literatura de viatge,  hi ha contes, etc. El lector no es farà, però, cap embolic: la veritat està en les Cròniques; la ficció està en les Notes, que d’altra banda són documentals i /o autobiogràfiques, i en els Fragments.

—És per aquest motiu que l’estructura de Xarxa prima és així?

—Ben vist! L’estructura del llibre incita a aturar-te, a reflexionar, a parar. És en aquest sentit una narració analítica a diferència de Un viatge fora forat que era una narració poètica. Aquella tenia l’estructura del passeig i del mirar, del contemplar. Xarxa prima té l’estructura del pensar. Avui en dia el món és molt fràgil, molt fragmentari. La narrativa actual penso jo que s’ha d’adaptar a això. No vull ser tradicional en aquest sentit.

—Quin és l’origen del llibre? Hi ha alguna reflexió abans d’escriure’l?

—Em fa molta ràbia aquesta cultura de l’especulació, del consum, de la competició, no amb un mateix com hauria de ser, sinó contra el del costat. Competició, a més, que gairebé mai és per saber més, per ser millor, per ajudar els altres…, cosa que tindria tot el sentit, sinó una competició per guanyar diners. Els meus artesans són, en aquest sentit, uns resistents. La mentalitat de l’artesà és la que m’interessa. Cada cop trobo a faltar més gent que treballi bé i de manera digna en qualsevol camp, en el sentit ètic que tenien les coses abans, gent que s’esforci no per fer diners, sinó pel simple fet de fer-ho bé. Aquesta mentalitat va desapareixent de manera ràpida del nostre món, vés a qualsevol supermercat i pregunta-li per exemple a la peixatera que t’expliqui coses com on s’ha pescat aquest peix o coses similars. Anna, Ramon, Imma, Rafelet, Abelardo, Carme i Manuel, Lluís, i tots els resistents del meu llibre, tant el qui és poeta com el qui és pescador, el llibre és molt democràtic (riu), tots els del llibre, jo inclosa, tenim aquesta mentalitat.

—És el mateix que li passa a l’escriptura segons entenc que vols dir.

—El mateix. Si ambiciones fama o diners, o les dues coses, que també n’hi ha, i quan escrius en català, dedica’t a una altra cosa. De l’escriptura el que n’has de treure és, segons ho veig jo, el plaer, xalar com diem al Maestrat. Jo vaig xalar molt viatjant físicament i mentalment escrivint amb Un viatge fora forat i he xalat molt molt amb Xarxa prima i això és el que val. Encara que també he patit, com no pot ser d’una altra manera, al final l’esforç ha pagat la pena.

—Parles d’esforç. Voldries explicar-ho?

—L’escriptura suposa un esforç constant no només de tècnica, de temps, sinó un esforç constant per comprendre més profundament les coses, o així ho veig jo. En algun lloc vaig llegir que a l’ofici de l’escriptura se’l considera un ofici noble; suposo que és noble per aquesta voluntat de comprensió del món. També, i lligat amb el tema de la noblesa, escriure avui és noble perquè tot i ser una activitat costosa i esforçada, amb ella no es guanyen diners.

—A qui trobes que li pot interessar Xarxa prima?

—Jo escric des de l’optimisme. M’agrada compartir la bellesa dels llocs, de les persones, de les coses, la qual cosa no vol dir que idealitzi la realitat, no, sinó que busco els brins de poesia que hi pugui haver en cada cosa per més trista que sigui. Les citacions que poso a l’inici de Xarxa prima, de Dino Buzzatti i d’Elisabeth Bishop, crec que són eloqüents.  A la gent que no són tant de la literatura els pot interessar el que té el llibre de periodístic, les Cròniques, el que té també d’assagístic, el que té de veritat constatable i comprovable; als filòlegs pel tema interdialectal, als amants de la bona taula, a les persones reflexives, a les resistents, a les viatgeres, als xafarders…

Passejant pel Maestrat

Benassal

Deltebre

Vinaròs

Serralada vora Tortosa

Basos i abelles a Ulldecona

http://www.elmuntanyenc.cat/entrevista-a-amalia-roig/

L'art de perdre

Amistats

AMISTATS PERFECTES I IMPERFECTES

Aristòtil deia que l'amistat perfecta és la que es dóna entre persones bones i iguals pel que fa a la virtut. És l'amistat més permanent.
Una segona classe d'amistat és la de l'interès. És la d'aquells que es beneficien en alguna cosa els uns dels altres.
La tercera classe d'amistat és la del plaer.
Com que la segona i la tercera són imperfectes, resulten fàcils de dissoldre. Quan els amics ja no són útils o agradables desapareix l'amistat.
Quants amics perfectes tinc? Els amics de sempre són amistats perfectes?

Fotograma de Il postino

Any Nou

Paisatge i llibres

Sempre us vull recomanar, si és que no la coneixeu, una col·lecció de tres llibres sobre Paisaje y Teoría que va editar Biblioteca Nueva en la seva traducció al castellà sobre els treballs més importants de teoria i història del paisatge produïts en els darrers anys, llibres que havia editat i publicat la prestigiosa editorial francesa Gallimard. 

Els títols publicats més rellevants, que vaig devorar, són dos:

Breve tratado del paisaje, Alain Roger

El arte del paisaje, Raffaele Milani

En especial el primer és deliciós. A la prosa àgil, el novel·lista Alain Roger hi afegeix el llenguatge àgil, rigorós i accessible del professor. L'autor reflexiona sobre la mort del paisatge, les relacions entre paisatge i medi ambient o les polítiques que s'haurien d'aplicar en aquests camps. Per fer això parteix d'un enfocament cultural, fixant la mirada en la importància que l'art ha tingut en la invenció del paisatge. 

El tractat és un assaig optimista i un homenatge als artistes que han inventat els nostres paisatges.