divendres, 31 de maig del 2013

Despertar amb Gil de Biedma

 

Idilio en el café

Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos -qué latido
de la sangre en los párpados- y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.

No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con nosotros vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.

Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio 
              y este beso igual que un largo túnel.


Paul Gauguin

dijous, 30 de maig del 2013

Blau turquesa

Això és un conte sobre dones que també poden llegir els homes.
Havia remogut cel i terra per trobar-lo. Quina ocasió que se li hagués pogut presentar! El primer dia, encara abans d'apujar la persiana, l'Elena, com tanta gent, ja s'esperava impacient a les portes d'entrada. Amb una gran excitació, just en el moment en què els treballadors van obrir, les deu en punt, va ser engolida per la multitud que s'arrossegava cap a dins.
 Dones altes, vestides de colors refrescants, turistes, grasses, joves, baixes i primes circulaven en totes direccions. N'hi havia que es van agafar de seguida a les peces de roba, amb força perquè ningú no els les pogués arravatar, eren les que feien les passes més a poc a poc. N'hi havia, en canvi, que corrien esperitades. N'hi havia que semblaven atordides, com si haguessin perdut el nord; n'hi havia que s'estaven davant dels miralls interrompent el pas, n'hi havia que demanaven tanda, n'hi havia que feien cua per entrar als emprovadors, n'hi havia que s'havien congregat alhora al voltant d'una dependenta i li preguntaven coses sobre talles o colors. Entre les més somniadores, aquelles que acaronaven el gènere, l'escampaven i  s'apartaven una mica per imaginar, hi havia l'Elena.
L'ocasió es deia Xavier Pinós, músic, i ella estava tan il·lusionada que cantussejava baixet i movia els peus com arrencant-se per ballar. L'emoció que sentia ara, el dia abans de la primera cita, no era diferent de la que va sentir la primera vegada amb el primer home, com si de l'experiència i el temps en aquests casos no se n'aprengués res. Pressentia que seria un home alt i fort, ja sentia l'escalfor del seu braç agafant-la per l'espatlla i fins i tot s'imaginava  les respostes a les paraules d'amor que ell li diria a cau d'orella. Del cert el que sabia era el nom i el cognom i que tocava el piano, és a dir, que tenia un present força interessant i un passat bohemi. Ella n'havia conegut d'altres de Xaviers, però de pianista cap ni un, això ho trobava molt excitant.
Mentre triava els vestits que s'hauria d'emprovar amb il·lusió, la vida anterior dels homes que havia estimat va anar desfilant de manera desordenada per la seva memòria: se'n recordà del Ricard, el primer; del Pep, el que no sabia ballar, quan va veure aquell vestit de volants; amb la faldilla de floretes lila, del Josep; del Xavier, el del 2 cavalls i d'aquell altre Xavier, el que era tan baixet que ella li passava tot el cap. Després van venir tots els altres amb qui més tard o més d'hora havia fracassat.
Després d'un vestit virolat que li anava estret, poc adient per a una primera cita amb aquell escot paraula d'honor, se n'emprovà un de molt alegre i divertit en groc llimona segons una dependenta que corria davant de les portes dels emprovadors. Entre el groc i el de volants que venia a continuació ¡ras! es va despassar la cortina:  
-Ai, perdoni, senyora, va dir la venedora del divertit llimona, em dic Carme, recordi. Mentre,  l'Elena es tapava de cintura en avall amb els volants.
-Vol emprovar-se aquest, aquest i aquest, i també aquest i aquest?, va dir girant-li d'esquena. I aquest tan exòtic, què li sembla? Trobo que fa per una dona com vostè.
Va agafar-li el verd maragda, faria joc amb els seus ulls i a més ¡estava tan de moda aquell color! Ui, tenia el tacte aspre i massa botons, va pensar amb picardia. No! El va deixar a la banqueta, en la pila on quedarien els que aniria descartant. Després va venir aquell de la toca. Tampoc, que feia de casament. L'altre de piqué era massa apagat per a agradar-li a un músic, amb aquell altre se li escapava el pit i amb l'altre blanc se la veuria massa blanca i no li marcava prou la cintura, un altre dels seus punts forts que calia potenciar. Va arribar el de tirants: tenia un fons blau i unes floretes diminutes disseminades color cirera que li donaven molta vida i a més tenia les espatlles descobertes i podria lluir l'escot... Però
-Psst, psst... Potser aquest no, va dir la dependenta que atenia darrera la cortina en veure-la aparèixer al passadís dels vestidors. Amb el pit que té...li quedaria... Es va tapar la boca.
-Vulgar, vols dir?, va arremetre ella.
-Oh, no, jo no... va dir ben sufocada la jove.
L'Elena va abaixar els ulls i es creuà la mirada amb una altra dependenta que agafava uns baixos. Com que se la veia gran i experimentada li féu un somriure, com demanant-li aprovació, però s'entristí una mica quan aquella no li'l va tornar.
Mil dubtes la començaren a assaltar. ...o és que no tenia un cos tan ben format com ella imaginava? Quin patró feien servir els fabricants o quin comerç era aquell que una dona com ella no trobava el que volia? I si s'emprovava tots els vestits del magatzem? De segur que algun li pararia com fet a mida! No es podia conformar a la primera, havia d'insistir fins a reblar el clau. El que fos discret però sensual, alegre sense ser massa llampant, modern de temporada sense estar vist, afavoridor, elegant, que li quedés com un guant... havia d'existir.
Més difícil era un home i totes les amigues tard o d'hora s'havien acabat casant! L'Elena va tenir clar que per trobar el que buscava, si és que existia el que venia somiant, havia de dedicar-hi temps i esforç. Li hagués pogut passar també que, tot i dedicar-li tot el temps del món i l'atenció que requeria, no ho hagués aconseguit, però en qualsevol cas el que s'havia dit a si mateixa era que pagava la pena d'intentar-ho, que a ella mai li havien regalat res i que a manca d'altres reptes, aquest tampoc estava tan malament.
 El rellotge havia canviat d'hora i el tamboret del vestidor de la nostra dona estava ple de vestits mal apilats, tots els que havia descartat en la primera, segona, tercera volta. En el penjador només n'hi quedaven dos; a l'etiqueta de l'un va comprovar que no era de la seva talla, així que fora, i l'altre era aquell exòtic que havia deixat pel final. Li va agafar por de no encertar-lo perquè si és que s'havia d'escurçar o fer una pinça o un retoc ja no hi hauria temps material. Va decidir com decideix una dona sensata. ‘Tampoc perdo res per emprovar-me'l. Per mi no quedarà’
Se'l va enfundar i es va enfrontar al mirall amb desconfiança. Tenia tot de flors gegants de color turquesa que recordaven algun paradís i era suficientment curt per a poder lluir les cames amb un bon taló! Oh, i quin escot! Ja havia perdut l'aparença dels divuit anys però mantenia aquell atractiu de les dones en la trentena que s'encén alguna vegada després de fer-ne quaranta. Oh, oh! Es va veure tan del seu estil -de segur que en Xavier quedaria enlluernat- que va sortir corrents de l'emprovador fent petits salts i prement els punys amb força. 
-És com de la Polinèsia, que bonic! va intervenir una dona que passava per davant d'aquell mirall.
-Oh, que femenina!, va dir-li la dependenta amb un gest de sorpresa que li venia directe del cor.
-Avia'm, doni la volta, senyora, va afegir.
-Oh!, com li para!
Ella, en veure's de cos sencer en el mirall de fons, va pensar de seguida en les actrius de les pel·lícules italianes. Sofia Loren, Silvana Mangano, Claudia Cardinale, i aquella altra més antiga que ara no li sortia el nom.
I encara es va sentir:
 -Que guapa que està! Li va sortir espontàniament, es notava, a una dona rossa i envellida de qui va pensar que tenia problemes amb el menjar. S'estava emprovant una faldilla negra i una brusa blanca que li apagava les faccions.
-Me'l quedaré!. Segur! Me'l quedo segur! va dir l'Elena amb una fermesa i una convicció aclaparadores. Després se li va encendre aquell somriure especial que només desvetllen les coses que han estat somiades.
Acte seguit va apartar la cortina i va colar-se de pressa cap a dins. Tremolava i el cor li anava al cent per hora. Tenia por que es desfés el miratge, la màgia de l'instant. Se sentia tan satisfeta, tan atractiva! D'altra banda no tot era goig perquè una certa vergonya i una certa culpa per enlluernar a les pobres dones que per allí circulaven també l'havia notat, però això era atribuïble a què era una persona sensible. Ara ja s'estava desvestint quan va sentir de nou la veu càlida de la Carme:
-Per favor, senyora! Podria tornar a sortir, que una senyora que ens ha sentit li voldria veure el vestit?
I ella, orgullosa però tímida, va tornar a posar-se les flors turquesa i va aparèixer amb les galtes enceses i una certa torbació.
-Ah, ah, això són els blaus! Afavoreixen a tothom, va dir a tall de disculpa.
Però llavors es va imaginar a aquella mateixa dona amb el que, ja, era el seu vestit. També a la dependenta, també a la senyora de la brusa blanca, a la seva germana, i a totes les dones de carn i ossos que li van passar pel cap, totes amb el mateix vestit... i no, no eren els blaus. Cap no seria capaç d'omplir el pit com ella ni de marcar les corbes dels malucs amb tanta simetria... Va alçar el cap amb satisfacció, com havia vist que feien les actrius en les pel·lícules italianes i tots els dubtes que en algun moment podien haver-la assaltat van desaparèixer en un tres i no res.
Per desgràcia la felicitat sempre dura poc i la de l'Elena es va desfer tan aviat va arribar a casa i va llegir el missatge. Era en Xavier, en Xavier Pinós. No es tractava d'anul·lar la cita com primer havia pensat, que va! Li adjuntava una foto... i la saludava ’cordialment’, i ara! va pensar, fins a l'endemà. 
Va passejar amunt i avall entre el corredor i la sala amb la bossa del vestit a la mà fins que va entrar al dormitori. Després va apartar amb ràbia tot de novel·les romàntiques que hi tenia escampades sobre el llit i va llençar-hi la bossa de revés. Es va descalçar i començà a despullar-se molt lentament, com atordida. En el mirall de lluna de l'armari va aparèixer de sobte el seu cos nu. De cap a peus va fer-li una repassada: no hi havia cap imperfecció notable però tampoc no va trobar cap deu. Amb molta cura va treure les flors turquesa de la bossa i es va cordar la cremallera. La llum del blau sobre la cara l'afavoria una cosa de no dir i els ulls, ametllats i misteriosos, destacaven més clars i més profunds que mai. Va desfer-se lentament el monyo i va pentinar-se la cabellera castanya abans de deixar-la caure sensual sobre les flors exòtiques del vestit.  
Per què una noia tan guapa i tan romàntica, amb un vestit com aquell, s'havia hagut de citar amb aquell home trist de la foto? Sí, tocava el piano, però i què! 
Es va treure el vestit decebuda per tan injust com és el món, oblidant per un moment, que érem al juliol, en època de rebaixes.

.

dimecres, 29 de maig del 2013

Estima i fes el que vulguis

L'única manera sensata que veig per poder esbrinar què senten les persones és observar què fan, com es comporten. Pel que fa a l'amor i a l'amistat, dos sentiments cabdals dels quals en depèn gran part de la nostra fortuna o de la nostra dissort, cal afinar molt si no volem sortir-ne ben perjudicats. Si en els fets dels suposats ‘amics’ o ‘amors’ no es demostra fidelitat, confiança, compromís i reciprocitat, quatre aspectes que considero imprescindibles, d'aquella amistat o d'aquell amor més val que no em fem cabal. D'aquell ‘amic’ que mai no truca, que no fa un pas envers nosaltres, o d'aquell ‘amor’ que va a batzegades, seguint un entusiasme momentani, no ens cal fer-ne cas. Quan estimem de veritat un amor o un amic, o quan un amic o amor ens estima de veritat, ningú s'ha d'esforçar per dir o per demostrar res: els fets, a diferència de les paraules, són ben tossuts; per això, millor d'hora que massa tard ( que no ens hàgim lliurat de cor), acabaran imposant la seva veritat.


dilluns, 27 de maig del 2013

Vagó de dilluns

Deixo anar la mirada cap al cel gris de fora i els arbres que passen de pressa. M'avorreixo igual. No tinc bateria ni cap llibre. No hi ha cap conversa que pugui seguir. La gent tampoc no em distreu, el vagó de dilluns sol ser el més silenciós de la setmana, el que té menys color. No ha plogut encara però tots els passatgers portem un paraigües. Som previsors. Hi ha qui fulleja el diari o el telèfon però la majoria dorm o té son. Si sortís el sol...
De sobte sona el mòbil del meu costat. Un home de mitjana edat.
....................
Hola. Buscáme una tía, una tía buena.
...................
Tíos no, una tía.
...................
Segurísimo.
..................
¿Tú lo vas a hacer? Con María?                                                                
Un tranvía llamado deseo
..................
¿Te gustaría?
..................
¡Ah, no!
..................
Te recibiría con todo abierto.
.................
Estoy pensando en alquilar.
..................
Un estudio. Sobre 450.
.................
Para hacer lo que yo quiera.
...................
¡Jajajaja!
...................
¿Y porqué así?
...................
Ya. Tres o cuatro.
..................
Estuve, pero hace más de treinta años.
..................
Maldito túnel...

dissabte, 25 de maig del 2013

Les cireres de Ceret

Les primeres cireres de la temporada, per allò dels noms, em fan pensar en el poble de Ceret, a la comarca del Vallespir i a recer del Canigó, sempre blanc. Cada primavera floreixen les mimoses i els cirerers sota una llum ben clara que res té que envejar a la de la costa mediterrània. És per aquest motiu que és un referent per a la pintura del segle XX. Picasso, Matisse, Braque, Juan Gris, Miró, Dalí, Herbin, Masson, Kisling i molts altres visqueren i pintaren el poble i els voltants. El Museu d'Art Modern de Ceret és en certa manera un homenatge a tots ells.
Els atractius de la vila no s'acaben amb la pintura i els paisatges naturals. La llengua catalana, que es conserva miraculosament si més no entre els grans, és fàcil de sentir en les converses dels qui deixen passar el temps en el pedrís de l'entrada al poble. Al mercat de dissabte, amb les faves, els pèsols, els pebrots, les patates, les cebes tendres de temporada, les esplèndides cireres, hi acuden els venedors dels voltants que despatxen la collita pròpia. Després del mercat, per si s'encomana quelcom, un cafè o un aperitiu al mateix bar, a l'aire lliure, on Picasso se'l prenia. 
És un poble polit, ric, civilitzat, culte. Les pedres de Ceret també parlen: obres del XIII, del XIV, del XVI, del XVII, del XX ( obra de l'escultor Arístides Maillol). 
Per dormir hi ha un hotelet que m'agrada especialment, a un parell de quilòmetres del nucli del poble, en ple camp. Mas des Termes.
André Masson, Paysage de Ceret

divendres, 24 de maig del 2013

Els ferrocarrils i Joaquim Mir

Ahir als ferrocarrils, fora dels meus horaris habituals. A l'esquerra, un fumador compulsiu. A la dreta, un que havia suat la samarreta repetidament. Davant, entre la boca roja d'una dona que mastega xiclet, els caps de molta gent. Darrera, més i més gent. Intueixo un vell llefiscós que s'aglomera per refregar-se sobre el cul de les dones. Penso en l'aire lliure i em ve al cap un paisatge rural amb un cel blavíssim de Joaquim Mir. 

Quan algú diu ‘No canviïs mai’, no m'afalaga si és el que pretén. És que no hem d'aspirar cada dia de la nostra vida a ser millors? A nivell públic, em pregunto si els qui diuen això, també són del tipus de gent que defensen ‘el que sempre s'ha fet’, al marge que les coses siguin perfectibles. No és això reaccionari?


dimarts, 21 de maig del 2013

En forma

Constato que la majoria de gent que escriu no té cap intenció, ni ambició, de ser poeta o novel·lista, ni  contista. La majoria de gent que escriu és simplement curiosa. Pel mateix motiu, gairebé cada 'escriptor' s'ha provat també com a músic, com a pintor, com a fotògraf, com a dibuixant, què em sé jo. I també constato que el nombre d'aficionats a la literatura i a les arts en general que practiquen un esport o estan apuntats a un gimnàs és el mateix que el nombre d'aficionats a la numismàtica, al punt de creu o al bricolatge, per dir-ne alguns. 

No hi ha millor complement per a l'escriptura que l'exercici físic, dirien J. Berger i H. Murakami, dos bons exemples de novel·listes 'en forma'. Sense practicar amb el cos no podrien practicar amb el cap, o això és el que diuen. Per contra, jo no sé de cap poeta famós que faci un exercici físic intens a l'estil dels novel·listes. Escriure un poema no suposa una pràctica mental tan llarga ni tan planificada com escriure una novel·la, sobretot si és històrica... D'altra banda, entenc que els poetes prefereixin el taulell del bar abans que la sala de màquines d'un gimnàs, perquè aviam, algú se'n refiaria de la qualitat d'un poeta o d'una poetessa 'en forma'? Jo no.