Això és un conte sobre dones que també poden llegir els homes.
Havia remogut cel i terra
per trobar-lo. Quina ocasió que se li hagués pogut presentar! El primer dia, encara
abans d'apujar la persiana, l'Elena, com tanta gent, ja s'esperava impacient a
les portes d'entrada. Amb una gran excitació, just en el moment en què els
treballadors van obrir, les deu en punt, va ser engolida per la multitud que s'arrossegava
cap a dins.
Dones altes, vestides de colors refrescants,
turistes, grasses, joves, baixes i primes circulaven en totes direccions. N'hi
havia que es van agafar de seguida a les peces de roba, amb força perquè ningú no
els les pogués arravatar, eren les que feien les passes més a poc a poc. N'hi
havia, en canvi, que corrien esperitades. N'hi havia que semblaven atordides,
com si haguessin perdut el nord; n'hi havia que s'estaven davant dels miralls
interrompent el pas, n'hi havia que demanaven tanda, n'hi havia que feien cua per
entrar als emprovadors, n'hi havia que s'havien congregat alhora al voltant
d'una dependenta i li preguntaven coses sobre talles o colors. Entre les més
somniadores, aquelles que acaronaven el gènere, l'escampaven i s'apartaven una mica per imaginar, hi havia
l'Elena.
L'ocasió es deia Xavier Pinós,
músic, i ella estava tan il·lusionada que cantussejava baixet i movia els peus
com arrencant-se per ballar. L'emoció que sentia ara, el dia abans de la
primera cita, no era diferent de la que va sentir la primera vegada amb el
primer home, com si de l'experiència i el temps en aquests casos no se n'aprengués
res. Pressentia que seria un home alt i fort, ja sentia l'escalfor del seu braç
agafant-la per l'espatlla i fins i tot s'imaginava les respostes a les paraules d'amor que ell
li diria a cau d'orella. Del cert el que sabia era el nom i el cognom i que tocava
el piano, és a dir, que tenia un present força interessant i un passat bohemi. Ella
n'havia conegut d'altres de Xaviers, però de pianista cap ni un, això ho
trobava molt excitant.
Mentre triava els vestits
que s'hauria d'emprovar amb il·lusió, la vida anterior dels homes que havia
estimat va anar desfilant de manera desordenada per la seva memòria: se'n
recordà del Ricard, el primer; del Pep, el que no sabia ballar, quan va veure
aquell vestit de volants; amb la faldilla de floretes lila, del Josep;
del Xavier, el del 2 cavalls i d'aquell altre Xavier, el que era tan baixet que
ella li passava tot el cap. Després van venir tots els altres amb qui més tard
o més d'hora havia fracassat.
Després d'un vestit virolat
que li anava estret, poc adient per a una primera cita amb aquell escot paraula d'honor, se n'emprovà un de molt
alegre i divertit en groc llimona segons una dependenta que corria davant de les portes dels
emprovadors. Entre el groc i el de volants que venia a
continuació ¡ras! es va despassar la cortina:
-Ai, perdoni, senyora, va
dir la venedora del divertit llimona, em dic Carme, recordi. Mentre, l'Elena
es tapava de cintura en avall amb els volants.
-Vol emprovar-se aquest,
aquest i aquest, i també aquest i aquest?, va dir girant-li d'esquena. I aquest
tan exòtic, què li sembla? Trobo que fa per una dona com vostè.
Va agafar-li el verd
maragda, faria joc amb els seus ulls i a més ¡estava tan de moda aquell color!
Ui, tenia el tacte aspre i massa botons, va pensar amb picardia. No! El va deixar a la banqueta, en la
pila on quedarien els que aniria descartant. Després va venir aquell de la toca.
Tampoc, que feia de casament. L'altre de piqué era massa apagat per a agradar-li a un
músic, amb aquell altre se li escapava el pit i amb l'altre blanc se la veuria massa blanca i no li
marcava prou la cintura, un altre dels seus punts forts que calia potenciar. Va
arribar el de tirants: tenia un fons blau i unes floretes diminutes
disseminades color cirera que li donaven molta vida i a més tenia les espatlles
descobertes i podria lluir l'escot... Però
-Psst, psst... Potser aquest
no, va dir la dependenta que atenia darrera la cortina en veure-la aparèixer al
passadís dels vestidors. Amb el pit que té...li quedaria... Es va tapar la
boca.
-Vulgar, vols dir?, va
arremetre ella.
-Oh, no, jo no... va dir ben
sufocada la jove.
L'Elena va abaixar els ulls
i es creuà la mirada amb una altra dependenta que agafava uns baixos. Com que
se la veia gran i experimentada li féu un somriure, com demanant-li aprovació, però
s'entristí una mica quan aquella no li'l va tornar.
Mil dubtes la començaren a
assaltar. ...o és que no tenia un cos tan ben format com ella imaginava? Quin
patró feien servir els fabricants o quin comerç era aquell que una dona com
ella no trobava el que volia? I si s'emprovava tots els vestits del magatzem? De
segur que algun li pararia com fet a mida! No es podia conformar a la primera, havia d'insistir fins a reblar el clau. El que fos discret però sensual, alegre sense ser massa llampant,
modern de temporada sense estar vist, afavoridor, elegant, que li quedés
com un guant... havia d'existir.
Més difícil era un home i
totes les amigues tard o d'hora s'havien acabat casant! L'Elena va tenir clar que
per trobar el que buscava, si és que existia el que venia somiant, havia de
dedicar-hi temps i esforç. Li hagués pogut passar també que, tot i dedicar-li
tot el temps del món i l'atenció que requeria, no ho hagués aconseguit, però en
qualsevol cas el que s'havia dit a si mateixa era que pagava la pena
d'intentar-ho, que a ella mai li havien regalat res i que a manca d'altres
reptes, aquest tampoc estava tan malament.
El rellotge havia canviat d'hora i el tamboret del vestidor
de la nostra dona estava ple de vestits mal apilats, tots els que havia descartat
en la primera, segona, tercera volta. En el penjador només n'hi quedaven dos; a l'etiqueta
de l'un va comprovar que no era de la seva talla, així que fora, i l'altre era aquell
exòtic que havia deixat pel final. Li va
agafar por de no encertar-lo perquè si és que s'havia
d'escurçar o fer una pinça o un retoc ja no hi hauria temps material. Va decidir com decideix una dona sensata. ‘Tampoc
perdo res per emprovar-me'l. Per mi no quedarà’
Se'l va enfundar i es va
enfrontar al mirall amb desconfiança. Tenia tot de flors gegants de color
turquesa que recordaven algun paradís i era suficientment curt per a poder
lluir les cames amb un bon taló! Oh, i quin escot! Ja havia perdut l'aparença
dels divuit anys però mantenia aquell atractiu de les dones en la trentena que
s'encén alguna vegada després de fer-ne quaranta. Oh, oh! Es va veure tan del
seu estil -de segur que en Xavier quedaria enlluernat- que va sortir corrents
de l'emprovador fent petits salts i prement els punys amb força.
-És com de la Polinèsia, que
bonic! va intervenir una dona que passava per davant d'aquell mirall.
-Oh, que femenina!, va
dir-li la dependenta amb un gest de sorpresa que li venia directe
del cor.
-Avia'm, doni la volta,
senyora, va afegir.
-Oh!, com li para!
Ella, en veure's de cos
sencer en el mirall de fons, va pensar de seguida en les actrius de les
pel·lícules italianes. Sofia Loren, Silvana Mangano, Claudia Cardinale, i
aquella altra més antiga que ara no li sortia el nom.
I encara es va sentir:
-Que guapa que està! Li va sortir
espontàniament, es notava, a una dona rossa i envellida de qui va pensar que
tenia problemes amb el menjar. S'estava emprovant una faldilla negra i una brusa
blanca que li apagava les faccions.
-Me'l quedaré!. Segur! Me'l
quedo segur! va dir l'Elena amb una fermesa i una convicció aclaparadores.
Després se li va encendre aquell somriure especial que només desvetllen les
coses que han estat somiades.
Acte seguit va apartar la
cortina i va colar-se de pressa cap a dins. Tremolava i el cor li anava al cent per hora. Tenia por que es desfés
el miratge, la màgia de l'instant. Se sentia tan
satisfeta, tan atractiva! D'altra banda no tot era goig perquè una certa vergonya i una certa
culpa per enlluernar a les pobres dones que per allí circulaven també l'havia
notat, però això era atribuïble a què era una persona sensible. Ara ja s'estava
desvestint quan va sentir de nou la veu càlida de la Carme:
-Per favor, senyora! Podria
tornar a sortir, que una senyora que ens ha sentit li voldria veure el vestit?
I ella, orgullosa però
tímida, va tornar a posar-se les flors turquesa i va aparèixer amb les galtes
enceses i una certa torbació.
-Ah, ah, això són els blaus!
Afavoreixen a tothom, va dir a tall de disculpa.
Però llavors es va imaginar
a aquella mateixa dona amb el que, ja, era el seu vestit. També a la dependenta, també a
la senyora de la brusa blanca, a la seva germana, i a totes les dones de carn i
ossos que li van passar pel cap, totes amb el mateix vestit... i no, no eren
els blaus. Cap no seria capaç d'omplir el pit com ella ni de marcar les
corbes dels malucs amb tanta simetria... Va alçar el cap amb satisfacció, com havia vist que feien
les actrius en les pel·lícules italianes i tots els dubtes que en algun moment
podien haver-la assaltat van desaparèixer en un tres i no res.
Per desgràcia la felicitat
sempre dura poc i la de l'Elena es va desfer tan aviat va arribar a casa i va llegir el missatge. Era en Xavier, en Xavier Pinós. No es tractava d'anul·lar la cita com primer havia pensat,
que va! Li adjuntava una foto... i la saludava ’cordialment’, i ara! va pensar, fins
a l'endemà.
Va passejar amunt i avall entre el corredor i la sala amb la bossa del vestit a la mà fins que va entrar al dormitori. Després va apartar
amb ràbia tot de novel·les romàntiques que hi tenia escampades sobre el llit i va
llençar-hi la bossa de revés. Es va descalçar i començà a despullar-se molt lentament, com
atordida. En el mirall de lluna de l'armari va aparèixer de sobte el seu cos nu.
De cap a peus va fer-li una repassada: no hi havia cap imperfecció notable però
tampoc no va trobar cap deu. Amb molta cura va treure les flors turquesa de la
bossa i es va cordar la cremallera. La llum del blau sobre la cara l'afavoria una cosa de no dir i els ulls, ametllats i misteriosos, destacaven més clars
i més profunds que mai. Va desfer-se lentament el monyo i va pentinar-se la
cabellera castanya abans de deixar-la caure sensual sobre les flors exòtiques del
vestit.
Per què una noia tan guapa i
tan romàntica, amb un vestit com aquell, s'havia hagut de citar amb aquell home trist de
la foto? Sí, tocava el piano, però i què!
Es va treure el vestit decebuda per tan injust com és el món, oblidant per un moment, que érem al juliol, en època de
rebaixes.
.
