Lectures d'agost

En Kureishi i el seu El regalo de Gabriel, el que ara estic llegint, perd molt després de lectures com Stoner, de John Williams, Solsticio de José Carlos Llop i El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald, els llibres que porto llegits aquestes vacances. No obstant, és agradable aquesta lleugeresa, aquest tocar punts sensibles però per sobre, aquest humor, els personatges estrafolaris tan divertits, el Londres canalla que ens pinta...

El millor, el més emotiu dels llibres que he citat, amb un estil transparent, força contingut, intens, poètic molt sovint, és Stoner, una novel.la de l'any 65, que com passa massa sovint a massa grans llibres, han calgut anys i panys perquè se la posi en el lloc que li pertoca. Una obra universal sobre el fracàs, la veritat, les aparences, la vocació, la malaltia, la literatura, que emociona fins a la llàgrima. Tots som una mica Stoner. 

De El gran Gatsby ja s'han dit moltes coses. Interessant, ben escrit, però tot i tenir tots els ingredients per sacsejar-nos, no arriba a emocionar. 

De José Carlos Llop, tbé he llegit En la ciudad sumergida durant les vacances, d'aquest mallorquí que escriu en castellà, en parlaré un altre dia, que ja me n'he cansat. Camperols descansant, 1919, de Picasso. 

Melangia literària

Agost amb les descobertes de bona literatura i amb la melangia que arrossega. José Carlos Llop i Jhon Williams, dos dels novíssims en el meu cabal. La melangia ve d'aquí, d'aquests paradisos minúsculs que ens enlluernen com el migdia i que al ritme de cada tarda, el pas inexorable del temps, van desfent-se. Perquè sabem que de tot l'entusiasme d'ara, per aquest escriptor o per aquesta pintora o per aquesta amistat, o fins i tot per un amor, sabem, repeteixo, que demà potser s'haurà enfonsat. Però de moment, aquests moments, ens fan momentàniament feliços. I no és d'això del que es tracta? A la imatge un picasso dels blaus.

Dilluns

Fatiga de dilluns, fatiga de l'estiu, fatiga de lectures podria dir avui. 

LUNES

Pero después de todo, no sabemos

si las cosas no son mejor así,

escasas a propósito… Quizá,

quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona

de luz apenas, entre la oficina

y la noche que viene, no sabemos.

O quizá, simplemente, estamos fatigados.

Botifarra and poesia

Molts coneixeu l'amor incondicional, no és el meu cas, que la majoria de catalans professen per les botifarres. En Gabriel Ferrater, el poeta dels 'trenta-set horitzons rectes i prims' i 'enfant terrible', n'era un gran amant.

Diu que un dia de costellada i lletraferits s'havien reunit en un restaurant un grupet de poetes entre els quals hi havia també el gran Salvador Espriu que com en Gabriel Ferrater esperava i esperava a què arribés la desitjada botifarra de mans d'un cambrer força despistat. La paciència de'n Ferrater, que no la d'Espriu, arribà un punt que s'esgotà i alçant el braç va cridar:

-Cambrer, què hi ha de la meva pobra, bruta, trista i dissortada botifarra? 

Final

Arranques amb alegria, amb molta força.
Acabes amb melangia, esgotada i buida.

D'això va la vida. 

Semblança

Totes i cada una de les passes de cada dia va en direccció a si mateix. Cada cosa que escriu, cada cosa que llegeix, cada lloc on s'encamina, cada interès que té, tot condueix a si mateix i només a si mateix. A les xarxes vol fer veure que és generós, que comparteix idees i sentiments, però només són idees i sentiments que van referides a ell mateix. Aspira a ser reconegut en aquest món injust, com ell creu que li pertoca, en els llocs més preeminents. És potser per això que mitifica les adul.lacions i li pica l'ullet a la política. Mai no mostra un interès sincer per cap artista que no sigui famós i que no estigui mort. No pregunta de veritat per la salut ni per la feina ni per l'amor de ningú perquè res d'aliè li mereix la més petita curiositat, però somriu amb molta gràcia. Parla poc, excepte quan té públic. És educat i dóna les gràcies, però tan sols és educat i dóna les gràcies. Espera les mostres d'admiració com s'espera l'aigua en el desert però dissimula amb encert. De vegades publica versos i de vegades novel.les. De vegades, d'altres textos. 

Capgirant els termes

 ‘Vivim en el millor dels móns possibles’, escrivia Leibniz fa més de tres-cents anys. Shopenhauer dos-cents anys més tard replicava la filosofia optimista de Leibniz amb un profund pessimisme: la vida és dolor. De la filosofia de l'un i de l'altre en deriven els termes optimista i pessimista que tant fem servir avui no per a designar una ‘filosofia optimista’ o una ‘filosofia pessimista’ sinó per parlar de les característiques psicològiques que classifiquen als individus en aquells que davant del mateix got el veuen mig buit, els pessimistes, o el veuen mig ple, els optimistes.

Però abans de la percepció, mig ple o mig buit, i seguint amb l'exemple, hi ha una idea preconcebuda en la persona que ho percep: la idea de com ha d'estar el got. És això, el que pensa que hauria de ser, l'ideal, el que determina la mirada i la interpretació que en fa de la quantitat de líquid que conté el vas.

 Així, l'optimista veu el got mig ple perquè s'ha plantejat abans que podria estar ben buit. Com que està a la meitat i no buit, com podria haver esperat, es dóna per satisfet. El motiu de conformar-se amb el que toca, amb la realitat (l'optimista és un realista), és perquè el que espera no és tan rodó, tan ambiciós com el que podria anhelar un pessimista per al qual les coses aspirarien a la perfecció, en el nostre cas al got ple. D’aquí la profunda decepció que li provoca a un pessimista un món que està molt lluny de ser el millor dels móns possibles, perquè ell aspira a més (el pessimista és un idealista): un món sense malaltia, pobresa, desigualtat, guerra, etcètera. I ara se m'acut que un temperament perfeccionista és gairebé sempre o sempre un temperament pessimista per la raó que ja he comentat abans. Un optimista, en canvi, seria aquell al qual les coses ja li semblen bé perquè no n'espera molt ni aspira a tanta bondat. I per aquest motiu també crec que tot rebel seria un pessimista, si més no en el sentit que he comentat abans.

Arribats a aquest punt em pregunto si els termes optimista i pessimista no haurien de ser usats en el sentit contrari...