Sant Feliu de Guíxols a misses dites.

L'Espai Carme Thyssen, a Sant Feliu de Guíxols, amb un flamant rètol SISLEY- KANSDINSKY- HOPPER prometia més del que en realitat va ser. Tot just, entre una cinquantena de quadres, hi havia un oli de Sisley, un de Kandinsky i un altre de Hopper i precisament cap dels tres era representatiu de l'obra de cada artista. El Hopper era 'Martha Mckeen' de Wellfleet, un oli de 1944, una marina molt allunyada dels temes habituals del pintor. El Sisley i el Kandinsky tampoc no van resultar ser dels més remarcables. Una publicitat, doncs, que podríem considerar un punt enganyosa.

D'altra banda he de remarcar que hi havia esplèndides obres d'artistes catalans ( Meifrén, Martí i Alsina, Urgell, Amat, Graner, ...).

Tot plegat un brevíssim recorregut de la pintura des de la segona meitat del segle XIX fins a la primera meitat del segle XX, des del realisme, passant per l'impressionisme, fins al camí que portarà cap a l'abstracció. 

L'Espai, que era l'antic Palau de l'Abat, se situa dins d'un monestir benedictí arran de mar i fundat a la primera meitat del segle X que té l'aspecte d'un castell ja que està envoltat per les torres de defensa i guaita. 

Sisley, Kandinsky i Hopper a Sant Feliu de Guíxols de la mà de Carmen Tyssen.  

Ja podem visitar l'exposició. Jo no me la penso perdre!

A la foto un Hopper esplèndid.

Lectures d'agost

En Kureishi i el seu El regalo de Gabriel, el que ara estic llegint, perd molt després de lectures com Stoner, de John Williams, Solsticio de José Carlos Llop i El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald, els llibres que porto llegits aquestes vacances. No obstant, és agradable aquesta lleugeresa, aquest tocar punts sensibles però per sobre, aquest humor, els personatges estrafolaris tan divertits, el Londres canalla que ens pinta...

El millor, el més emotiu dels llibres que he citat, amb un estil transparent, força contingut, intens, poètic molt sovint, és Stoner, una novel.la de l'any 65, que com passa massa sovint a massa grans llibres, han calgut anys i panys perquè se la posi en el lloc que li pertoca. Una obra universal sobre el fracàs, la veritat, les aparences, la vocació, la malaltia, la literatura, que emociona fins a la llàgrima. Tots som una mica Stoner. 

De El gran Gatsby ja s'han dit moltes coses. Interessant, ben escrit, però tot i tenir tots els ingredients per sacsejar-nos, no arriba a emocionar. 

De José Carlos Llop, tbé he llegit En la ciudad sumergida durant les vacances, d'aquest mallorquí que escriu en castellà, en parlaré un altre dia, que ja me n'he cansat. Camperols descansant, 1919, de Picasso. 

Melangia literària

Agost amb les descobertes de bona literatura i amb la melangia que arrossega. José Carlos Llop i Jhon Williams, dos dels novíssims en el meu cabal. La melangia ve d'aquí, d'aquests paradisos minúsculs que ens enlluernen com el migdia i que al ritme de cada tarda, el pas inexorable del temps, van desfent-se. Perquè sabem que de tot l'entusiasme d'ara, per aquest escriptor o per aquesta pintora o per aquesta amistat, o fins i tot per un amor, sabem, repeteixo, que demà potser s'haurà enfonsat. Però de moment, aquests moments, ens fan momentàniament feliços. I no és d'això del que es tracta? A la imatge un picasso dels blaus.

Dilluns

Fatiga de dilluns, fatiga de l'estiu, fatiga de lectures podria dir avui. 

LUNES

Pero después de todo, no sabemos

si las cosas no son mejor así,

escasas a propósito… Quizá,

quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona

de luz apenas, entre la oficina

y la noche que viene, no sabemos.

O quizá, simplemente, estamos fatigados.

Botifarra and poesia

Molts coneixeu l'amor incondicional, no és el meu cas, que la majoria de catalans professen per les botifarres. En Gabriel Ferrater, el poeta dels 'trenta-set horitzons rectes i prims' i 'enfant terrible', n'era un gran amant.

Diu que un dia de costellada i lletraferits s'havien reunit en un restaurant un grupet de poetes entre els quals hi havia també el gran Salvador Espriu que com en Gabriel Ferrater esperava i esperava a què arribés la desitjada botifarra de mans d'un cambrer força despistat. La paciència de'n Ferrater, que no la d'Espriu, arribà un punt que s'esgotà i alçant el braç va cridar:

-Cambrer, què hi ha de la meva pobra, bruta, trista i dissortada botifarra? 

Final

Arranques amb alegria, amb molta força.
Acabes amb melangia, esgotada i buida.

D'això va la vida.