Any Nou

Paisatge i llibres

Sempre us vull recomanar, si és que no la coneixeu, una col·lecció de tres llibres sobre Paisaje y Teoría que va editar Biblioteca Nueva en la seva traducció al castellà sobre els treballs més importants de teoria i història del paisatge produïts en els darrers anys, llibres que havia editat i publicat la prestigiosa editorial francesa Gallimard. 

Els títols publicats més rellevants, que vaig devorar, són dos:

Breve tratado del paisaje, Alain Roger

El arte del paisaje, Raffaele Milani

En especial el primer és deliciós. A la prosa àgil, el novel·lista Alain Roger hi afegeix el llenguatge àgil, rigorós i accessible del professor. L'autor reflexiona sobre la mort del paisatge, les relacions entre paisatge i medi ambient o les polítiques que s'haurien d'aplicar en aquests camps. Per fer això parteix d'un enfocament cultural, fixant la mirada en la importància que l'art ha tingut en la invenció del paisatge. 

El tractat és un assaig optimista i un homenatge als artistes que han inventat els nostres paisatges. 

Un art

Dominar l’art de perdre no és difícil;

tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,

que la seua pèrdua no és cap desastre.

Perdre alguna cosa cada dia. Acceptar atordir-se per la pèrdua

de les claus de la porta, de l’hora malgastada.

Dominar l’art de perdre no és difícil.

Després, prova de perdre més, i més de pressa:

els llocs, i els noms, i on sigui que pensaves viatjar.

Res de tot això no és cap desastre.

He perdut el rellotge de ma mare. I mira! Estic a l’última, o

potser la penúltima, de tres cases estimades.

Dominar l’art de perdre no és difícil.

He perdut dues ciutats, dues ciutats precioses. I, més vastos,

vaig posseir uns quants regnes, dos rius, un continent.

Els estranyo, però no va ser cap desastre.

Fins i tot en haver-te perdut a tu ( la teva veu riallera, un gest

que estimo) no hauré mentit. Per suposat que

dominar l’art de perdre no és difícil, per més que de vegades

pugui semblar-nos (escriu-ho!) un desastre.

One art, Elizabeth Bishop.

Un art, versió d’Amàlia Roig

Dietari de l'estació: Sebald, l'etern caminant

Dietari de l'estació: Sebald, l'etern caminant: Ahir vam visitar l'exposició Les variacions de Sebald al CCCB. Més que de l'autor de Els emigrats  o de E ls anells de Saturn aqu...

Francesc Garriga Barata per Joan Todó

 En Francesc Garriga (1932-2015) era un home generós que assistia als actes quan se li demanava sense haver-li d'insistir gens. És per això que sovint ens el trobàvem per Sant Cugat i per Barcelona, sobre tot en les llibreries i en les coses de la poesia.

L'última vegada que jo el vaig veure va ser l'any passat: el tenia a darrera en la llarga cua per entrar a l'Art Sant Mònica on se celebrava la cloenda de l'any Vinyoli. Malgrat que es recolzava en dues crosses, estava molt alegre, desplegava una enorme vitalitat i es mostrava impacient per entrar, no perquè li fessin mal les cames, que suposo que també, sinó per la il·lusió aquella que ens provoquen les coses que ens agraden molt, i la poesia dels altres, a en Francesc Garriga, com demostra el gran nombre de deixebles que va fer, li agradava molt.

Aquell gest, que s'assembla al que senten els nens davant d'un caramel, em va entendrir de tal manera que se'm va quedar gravat i és pensar en l'home i recordar-lo allí, com un home vell amb la il·lusió d'un nen. 

Al mes de febrer d'enguany moria en Francesc Garriga. Des de la Secció de Cultura del Muntanyenc de Sant Cugat vam voler fer-li el nostre petit homenatge. És aquí on entra la figura de Joan Todó, escriptor, al qual vam convidar perquè parlés d'en Garrriga ja que ens en podia fer cinc cèntims des de diferents vessants: com a deixeble, com a amic, com a erudit i com a poeta. 

Joan Todó (La Sénia, 1977) va triar parlar de 'Francesc Garriga: l'invisible'. Us deixo l'enllaç https://fastic.wordpress.com/

Sebald, l'etern caminant

Ahir vam visitar l'exposició Les variacions de Sebald al CCCB. Més que de l'autor de Els emigrats o de Els anells de Saturn aquesta mostra és una composició de retalls de diferents artistes, ja siguin collages, documents, testimonis, històries, textos, fotografies, escultures, veus, que en conjunt formen una espècie de tapís. De la mateixa manera en què Sebald, el mestre teixidor, feia els seus llibres, com una xarxa de camins que es creuen i es multipliquen, així és l'exposició. 

L'eix central de l'obra sebaldiana és l'esperit de viatjar, una manera pròpia de conèixer el món que el porta a buscar els llocs que queden fora de les rutes, a trobar coses que no buscava quan s'ha perdut, a barrejar la realitat amb la ficció tot creant una narració força singular que és literatura de viatges però també és assaig, també és autobiografia i paisatge i història. 

La melangia i el to poètic, íntim, de les seves confessions i de les seves descobertes, juntament amb un aire misteriós i d'interrogants, són per a mi les principals característiques d'una prosa que no sempre és fàcil però que sempre és moderna, rica, plena de matisos, de significats.

Maestrat Viu, les coses ben fetes

Una es pregunta com s'ho fan alguns pobles menuts, posem que parlo de Benassal, per pujar una associació cultural tan jove amb tant d'impuls com no tenen d'altres de pobles també del Maestrat amb més censats o amb una economia més boiant o amb més recolzament polític o més ben comunicats. 

És clar que això no surt del no-res sinó que l'empenta d'altra gent rellevant en el passat, encara que d'entrada no ho pugui semblar, va fent forat, va sembrant una llavor. El gran benassalenc Carles Salvador, posem per cas, en els cursos del qual, parlo dels anys setanta, alguns joves inquiets vam aprendre les quatre regles per escriure en la nostra llengua materna, el català. Un dia donat la llavor va fer flor i la flor, després d'un temps, va rebentar en fruit. O el que és igual, en forma de lingüistes, d'escriptors, d'historiadores, que mantenen viva, que auxilien una llengua, diguem-li valencià o català que 'tant me fa', amenaçada de mort. 

Però perquè això passe cal primer haver llaurat i anar després arruixant. Digues-li institucions, però sobre tot digues-li persones la majoria de les vegades anònimes, van treballant, van removent el caliu incial per mantenir viu, mai millor dit en el cas de l'associació Maestrat Viu, el foc. Persones que s'il·lusionen, que es comprometen, que conreen les coses a la manera dels nostres avantpassats, els nostres iaios, potser dels nostres pares, amb la finalitat pura i simple, estètica diria fins i tot, de fer les coses ben fetes. I prou, que a dia d'avui treballar així de bé, com encara fan alguns artesans del Maestrat, en un món de consum i d'intercanvis materials, és ja molt. 

A Maestrat Viu, moltes felicitats!