dissabte, 5 d’agost de 2017

Ponència sobre Alfred Giner Sorolla

A continuació, us deixo la semblança literària sobre Alfred Giner Sorolla que he exposat a la Trobada literària del Maestrat del 2017.


 



Alfred Giner Sorolla, el poeta de la platja
Sense cap mena de dubte, defensar la literatura, defensar la llengua i defensar la comarca en un món com el d’avui, globalitzat i tecnològic, és un acte de resistència. Defensar-les en un matí d’agost, a 30 graus a l’ombra, i aplegar gent, demostra les profundes conviccions, l’empenta, l’entusiasme, l’alegria, la dedicació dels qui ho han organitzat. Moltes gràcies a Maestrat viu pel regal del Primer Estiu literari. En especial moltes gràcies al seu coordinador i home de lletres, Vicent Sanz.
A mi m’ha tocat defensar la figura d’Alfred Giner Sorolla, un home que d’altra banda és de molt bon defensar. Amb ell comparteixo moltes idees, alguns sentiments, l'actitud poètica davant la vida i el fet de ser vinarossencs orgullosos de ser-ho. Ho diu molt bé ell mateix en un poema titulat Terreta ‘No senten més orgull, no, que jo vinarossenc de soca, d’arrel, mediterrani pels dotze quadrants’. Intentaré però, no abordar-lo només des d’una perspectiva filològica o d’anàlisi literària sinó emmarcar-lo en una breu narració. Això no significa que el que vaig a contar no sigue cert, ans al contrari, per utilitzar una expressió que fa molt de temps que no sento i que formava part dels nostre llenguatge infantil, el que diré a continuació és de ‘bona veritat’.
Fa molts anys des del Passeig de Vinaròs vaig vore una cosa a la platja que em va cridar molt l’atenció. Era un diumenge del mes d’octubre, un dia preciós en què bufava un mestralet lleuger, d’aquells que fa que el cel estigue molt blau i el paisatge es veigue nítid, ben perfilat. A la platja ja no quedava cap turista i la gent del poble prenia el solet al passeig o feia el vermut a les terrasses de vora la mar.
Jo me n’havia anat de Vinaròs als divuit anys a València per estudiar i en aquell temps de fa tants anys ja vivia i treballava com a professora de llengua i literatura a Barcelona. A Vinaròs com ara hi continuava anant en caps de setmana i èpoques de vacances.
Aquell dia que vull contar, entre la platja i el passeig encara hi havia una barana de pedra que van substituir fa uns anys per estructures de ferro pintades de roig i a la platja de pedres encara no li havien abocat les tones d’arena d’avui. Des de la barana del passeig on jo estava recolzada contemplant la mar, vaig vore com hi havia algú que baixava a la platja. Era un home vell vestit de cap a peus, amb gorra i sahariana de l’estil d’aquelles que duia García Márquez amb grans butxaques. Molt a poc a poc, primer un peu després l’altre, aquell home anava avançant per les pedres en direcció a l’aigua.
La imatge del vell desplaçant-se a càmera lenta en direcció al mar era fascinant perquè m’inquietava, no l’entenia. Què feia aquell home amb gorra i sabates anant cap a l’aigua? I el que es pitjor, què estava disposat a fer? qui devia ser? com havia arribat a la platja? Des d’on venia? Mentre durant uns minuts jo em vaig plantejar tot de qüestions inquietants, ell, aquí caic, allí m’alço, anava encarant-se a la mar fins que va arribar un moment que vaig témer el pitjor. Ja al límit del meu malestar, quan em pensava que s’anava a tirar, l’home es va aturar en sec. La figura a poc a poc es va anar acatxant. Després, encara més a poc a poc, es va anar alçant, tot a càmera lenta. Tenia les cames fluixes i l’esquena molt encorbada així que li costava un munt. Una vegada i una altra, que si tomba que si gira, s’anava atansant perillosament a l’aigua, reculava un punt quan venien les ones i s’ajupia a plegar coses quan l’aigua es retirava. Un cop a la mà anava examinant durant una bona estona el que havia plegat d’en terra i a continuació o bé ho tornava a tirar a l’aigua o s’ho guardava talment com si el que es guardava a la butxaca fos una ostra perla.
M’enlluernava aquell vell tan especial, l’esforç que feia per acatxar-se i posar-se dret, com es doblegava incansable, em fascinava la curiositat amb què examinava el que plegava, una curiositat com la que tindria un xiquet, un científic o un poeta. Va ser fascinant el cel blavíssim d’aquell moment, la mar en calma, la llum sobre les pedres blanques. Va ser un moment màgic, va ser fascinant tot.
L’endemà d’aquell dia preciós jo me’n vaig tornar a Barcelona a la meua faena i a la meua vida diària. Va passar el temps, molt de temps. Un dia, potser més de quinze anys després d’aquella escena, en la sala de professors del centre on treballava, damunt d’un full en blanc que en principi estava destinat a preparar una classe, vaig escriure unes frases.
Va ser un moment estrany. L’escriptor japonès Haruki Murakami hagués dit que era com veure focs artificials a plena llum del dia i que totes les persones experimentem a la vida moments així, tot i que no tota la gent ho arriba a percebre. No ho sé. El cas és que vaig escriure quasi de manera automàtica unes frases, les primeres del que seria el meu primer llibre, Un viatge fora forat. Eren un record de Vinaròs i el record era el del vellet de la platja.
Avui aquesta escena, potser perquè ja la vaig descriure al llibre, m’impressiona menys. Però en el seu moment, aquella imatge em va impactar. Era poètica. Era tendra. Era una mica trista. Tenia llum. Era bonica.
Van passar els dies i va arribar que vaig tornar un cap de setmana a Vinaròs. Vaig interessar-me per saber qui era el vellet de la platja que havia ressorgit d’entre els meus records després de tants anys i vaig preguntar a la gent què en sabien d’un home que plegava petxines, que si la platja del Fortí, etc. I com als pobles tot se sap vaig descobrir que qui baixava religiosament cada dia a la platja en busca de tresors era Alfred Giner Sorolla.
Resultava que des que s’havia jubilat en els anys noranta dels EEUU on investigava sobre el càncer, havia tornat a la seva Ítaca personal, a la casa familiar de Vinaròs situada a la plaça de La Mera, a tocar de la platja on jo el vaig vore aquell dia de fa molts, molts anys.
L’escena que he descrit crec que diu molt de la personalitat d’Alfred. Un científic, un poeta, un home inquiet, curiós, infatigable, que ja vell vol seguir coneixent el misteri del món que té a prop, però també del que té lluny i això ho vol fer des de totes les perspectives que pugue. És aquest afany per saber que el porta a conrear la ciència, la poesia, l’astronomia, la fotografia, l’escultura, la filosofia, la llengua i fins i tot la teologia. I tot, absolutament tot, ho va seguir amb passió. Era un home complet, un savi, un home del Renaixement, un homo universalis.
AGS havia estat un excepcional científic en la seva vida laboral a Amèrica, un home preocupat i ocupat en descobrir la veritat a través de la ciència però a la veritat, com molts sabem i el mateix Giner Sorolla ens diu en l’epíleg del seu llibre de poesia Galàxies, a la veritat inassolible se la pot anar a buscar per moltes vies.  
L’art, entenent com art la poesia i l’escultura, i la filosofia eren dos dels seus altres camins, ciència a part, per conèixer, per aplegar la veritat. Ell mateix li diu al seu contemporani i amic Joan Fuster, que li va prologar el primer recull de poemes Dol duen les flames, unes paraules bellíssimes al respecte de la relació entre la ciència i la poesia que us vull citar. ‘En la ciència, en la pràctica de la ciència, s’arriba a un extrem en què el resultat també és poesia’. I conta Alfred que els primers filòsofs i científics de la nostra civilització, els cosmòlegs com Anaxàgoras al qual cita (els llibres d’Alfred són un cúmul de citacions de clàssics com Homer, Shakespeare, Virgili, Plini, la qual cosa mostra una àmplia formació i erudició), els cosmòlegs, repeteixo, en el seu desig d’explorar el món s’expressaven sovint en forma poètica. Quasi 3000 anys després, la física quàntica avui amb les realitats paral·leles, el sentit invers del temps, etc. s’expressa també com els cosmòlegs de fa 3000 anys en forma poètica. La poesia, l’art en general, és bellesa i la bellesa, segons la tradició filosòfica, segons AGS, segons pensem uns quants, ens acosta a la veritat, allò que persegueix el científic i el poeta Alfred.
‘Què seria de la vida sense art?’ es pregunta el nostre home. En un altre moment comenta que posats a triar un món sense bellesa o un món sense coneixements ell preferiria sempre un món sense coneixement. I argumenta la supremacia de l’art sobre la ciència dient que no és casual que en la història dels homes foren abans les pintures rupestres que la invenció del calendari.
Aquest afany de cercar la veritat a través de l’art el porta a ser, quan fa de poeta, un poeta de la veritat, és a dir, un poeta realista que fa poesia amb el seu jo de veritat, amb els seus mateixos interrogants, amb la seua mateixa biografia, amb els escenaris que coneix, Vinaròs, València, Barcelona, EEUU, amb les seues sensacions, amb les experiències que ha viscut ( en especial la de la guerra), amb les reflexions que se’n deriven de la seua vida. És al capdavall un poeta sense artificiositats, sense impostures; el jo poeta és el jo home i el jo home és un jo poeta.
Podríem parlar d’una poesia descriptiva, que s’admira apassionadament de les criatures, dels animals, dels humans, de la natura i de l’univers i d’una poesia reflexiva, ètica sovint, que vol acostar-se a la veritat i fer crits d’advertència al món contra la deshumanització, contra la profanació de la natura, etc.  No en va el seu primer llibre de poesia Dol duen les flames, 1939, aborda el tema de la guerra civil que està vivint, és una proclama antibel·licista, i és que per Alfred l’ètica és molt important. Aquell mateix any, 1939, moria el gran Antonio Machado i trobo que el vers del poeta andalús ‘soy en el buen sentido de la palabra, un hombe bueno’ li va com anell al dit a Alfred Giner Sorolla.
La literatura és una manifestació artística però AGS vol explorar més vies artístiques. Així amb el que arreplegava de la platja de Vinaròs en els darrers anys de la seua vida, les pedretes, els caragols, les petxines, no buscava  tant els orígens de la vida ( tot i que tots sabem que tot ve de l’aigua) sinó el material per a fer composicions i escultures, és a dir, més poesia.
Alfred era un home apassionat, de tremp entusiasta, que s’il·lusionava per tot. Li dedicava hores a una de les seues altres aficions de tota la vida, la fotografia. De fet hi ha unes fotos magnífiques d’estil neo-realista ( roba estesa al carrer, nens mocosos, cases a punt de caure, etc.)  dels anys seixanta del que era aleshores el barri més pobre de Vinaròs, Fora forat, que són obra d’Alfred Giner Sorolla, la qual cosa demostra, mèrits artístics a banda, un tret de la seua manera de pensar en què sovint no s’ha reparat: que A.G:S. era un home socialment sensible.
El valencià Adolf Tobenya, amic del poeta de la platja, professor emèrit del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autonòma de Barcelona, ens descobreix en un article-homenatge a Alfred Giner Sorolla encara d’altres facetes del personatge. Diu: ‘L estiu de 1984 vaig escoltar, per primer cop, les xerrades de ciència que feia I'Alfred Giner Sorolla. Va esser a Prada de Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, on dissertava sobre una de les seves passions, la cosmologia. Em va fer anar a guaitar els estels, en vespres vibrants sota el Canigó, en unes sessions d'observació telescòpica que organitzava 1'Associació Astronòmica de Sabadell i del Museu de la Ciència de Barcelona.
‘Quan un cop instal·lat definitivament a Vinaròs l'edat comença a castigar-lo jo el visitava a casa seva. El retrobava enmig de les galerades dels seus darrers llibres remugant amb sa germana per l'enuig que li provocaven les aventures editorials. Un cop enfilada la conversa, però, els neguits es dissolien i m'ensenyava alguna composició que havia fet amb petxines, còdols i bastons recollits ran de mar i començàvem a xerrar sobre  l'esdevenidor valencià i l'espanyol, sobre els afers del mon o sobre matèries de religió o de frontera científica, talment com si fóssim novament en un capvespre estival de la universitat catalana d’estiu a Prada’.
El professor Tobeña ens posa en relleu un altre vessant de la persona d’Alfred Giner Sorolla, el seu compromís amb el país i amb la llengua com ho demostra la Universitat Catalana d’Estiu, era membre d’Acció Cultural del País Valencià, membre de L’IEC, president de la Fundació Ausias March, amic personal dels seus contemporanis Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, etc. Si abans del 2005, data de la seva mort, hagués existit Maestrat Viu, posaria la mà al foc que ell n’hagués estat un membre destacat.
L’amor al país i el compromís és ben patent en la seua obra poètica, en els assaigs, en les converses, etc. És Vinaròs, és el Maestrat, és el país Valencià, és Catalunya, són els Països Catalans. El seu tarannà cosmopolita i viatger no va impedir, ans al contrari, que fos un home ben arrelat a la seua terra que es va atrevir en plena postguerra a escriure en la seua llengua. Recordem que fins a l'any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l'edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana era clandestina. Potser per això, també pel fet d’exercir als EEUU i ser de poble, entre d’altres raons que se m’escapen, va ser la causa que el poeta de la platja, un savi, un home senzill com tots els savis, sigue desconegut per a una gran part dels valencians de fora del Maestrat i de Castelló.
A l’inici dels poemes ‘Terreta i altres espais’ cita l’Odissea d’Homer i diu al respecte, ‘No hi ha res al món que sigue més dolç que la pàtria d’un’.
 Per posar algun altre exemple, en un poema del llibre Amunt i avall que porta ja per títol, D’Irta a Montsià es troba la terra meua, diu que la seua terra és "filla de la valenciana Irta i l'alt Montsià català’, i en les lloes diu ‘Riallera i tendra és València i dolça Catalunya, els meus amors’.
A «Dues pàtries», un poema datat el 1939, declara el seu amor pel seu poble de Vinaròs: enamorat de dues pàtries sóc, petita i blanca una, niu meu, bressol... però també per la resta de l'univers: enamorat d'una altra pàtria gran, que no hi és enlloc i per tot arreu es troba ... o els versos de ‘Terreta’ que he citat al començament de la ponència.‘.
En un poema que porta per títol De Tírig i d’Albocàsser, recrea la faula tan pròpia del Maestrat, que tots hem sentit de menuts i que hem contat als nostres fills, de l’astuta rateta de Tírig que aguantava el formatge entre les dents i la innocent rabosa d’Albocàsser a la que en obrir la boca per parlar li va caure el formatge.
Una manera de parlar del país és fer esment del paisatge, de les muntanyes, de la mar, dels vents, dels colors d’aquesta terra, de la natura, de les festes populars, de les tradicions, de les paraules pròpies., Per exemple anomena els ‘Vents de la vora de Benicarló’, parla ‘dels cels rogencs de mestral’, del garbí, de la tramuntana’
Anomena les ‘atzavares i els romanís’, els ‘focs de rosselles’, lesprecioses sardines’, ‘de solfeig de granotes’, de ‘sol fugint entre palmeres’, de ‘subtil boira’.
Les ‘fogueres de Sant Antoni’, les ‘neules de Sant Blai’.’ ‘I sobre tot de ‘Sant Joan’, una celebració important dels territoris de parla catalana. El mes del començament de l’alegria per a Giner Sorolla com per tots els vinarossencs. ‘No cap plaer és el mateix quan arriba Sant Joan i el bon estiu s’amaneix’.
El poble al mes de juny, els de les festes de Sant Joan i Sant Pere amb la seua fira, l’acabament del curs escolar, el de l’inici de l’estiu, els dies llargs, el de les nits clares, del començament dels banys de mar, el de les olors de pomes confitades i núvols de sucre de la fira, el de les traques i els focs artificials. Un dels meus poemes preferits és Tríptic del mar i del vent ....
Juny/ dolç de la nostra terra/de festives jornades///quan per les clares nits/de l’alt estiu///vols d’estels amb cua/els cels foraden/deixant olor de sofre i fira///i així l’inici de l’estiu proclamen/Juny/la nit/el mar/l’enyor/l’encís.
L’amor al poble, també als localismes propis, i aprofito per dir que per desgràcia algunes paraules com les que segueixen moriran amb la meua generació ( paraules com viri (nervi), saió/ona (persona dominant), péntol (tros), bromets (menjar per atreure peixos, esquer), com ho demostra el petit diccionari vinarossenc al final dels seus llibres de poesia, no està renyit amb una cultura àmplia, universal, ans al contrari. Ja ho va dir el gran escriptor Tolstoi en una frase magnífica que no la diré en rus perquè no en sé sinó traduïda al català ‘pinta la teua aldea i pintaràs el que és universal’.
AGS és un erudit, un savi, ja ho he dit, enamorat del món i de l’univers sencer i un home bo, amb un amor que no té res d’impetuós i desbocat sinó un amor que reflexiona. No en va el seu llibre de poesia Galàxies és un crit d’advertència contra la deshumanització i la profanació de la Natura, molt actual en aquest sentit, i un càntic exaltat de lloança a l’univers. Un poema titulat Galàxia és ben eloqüent alhora que ens recorda allò que hem comentat en un principi de la Veritat. Diu GS:
‘Orgullós ciutadà em sento/del temple immens de l’univers/rovell de l’ou de la galàxia/contrada meua, el sistema solar./ amb desesperat amor a la terra/verda, blava, i dolça llar;/al món sencer tinc com a pàtria;/com ideal, la inassolible Veritat’.
He comentat abans que el jo poètic d’AGS no és un personatge, no és una figura de ficció, és una figura de veritat i el que expressa és la seua veritat: escriu de si mateix, en fa un registre autobiogràfic, començant pel tema de la guerra fins als interrogants metafísics del final de la seua vida.
El fet d’escriure no es pot deslligar del fet d’explorar-se a si mateix i d’explorar les relacions de si mateix amb el món. Consisteix en contemplar i contemplar-se i admirar-se o preguntar-se. Mai no inventa ficcions, no vol inventar perquè en el fons ell el que vol és millorar la realitat, qüestionar-la, contribuir a canviar-la. Això es veu molt bé també en els assaigs i el munt d’articles que va escriure, entre ells el darrer és el volum Arran de mar del 2005, editat per Onada Edicions el mateix any de la mort d’Alfred. Una mort que el nostre home va deixar disposada fins al darrer detall: un taüt discret, música de Mozart... Sobre la caixa, la medalla del Doctorat Honoris Causa per la Universitat Jaume I i tres pedres. Tres pedres arreplegades de la platja del Fortí, d’aquelles que es guardava com un tresor. Als peus de la caixa, corones de flors, algunes en forma de senyera. Arran de mar és un llibre  interdisciplinari amb textos sovint polèmics que transcriu converses i exposicions didàctiques perquè. i un altre aspecte que ja va comentar Adolf Tobeña, Alfred era un militant apassionat del diàleg, de la conversa intel·ligent.
Aquest homo universalis, un intel·lectual preparat per a tots els camps del saber a la manera dels homes del Renaixement, buscava, ja ho hem dit la veritat. En paraules d’ell ‘Ciència i poesia tenen una arrel comuna: el cercar i el crear la veritat’. Però no es queda amb això. Ja he dit en algun moment que era un home sensible, bo, que perseguia la bondat. Ell mateix ens diu ‘cal ésser bo, no només humà’. Veritat, bondat i bellesa, vet aquí la santíssima Trinitat d’Alfred.
Vull afegir que era un home de conviccions fermes però també de fermes incerteses com no podia ser d’una altra manera en un home que es pregunta per tot, i vull afegir també el gran afany de perfecció en la vida i en l’obra que va tenir. Els seus poemes mai no van estar escrits en un dia ni en dos ni en tres-cents sinó que la majoria van acabar-se després de quasi tota una vida. Com Salvador Espriu, va estar tota la vida rectificant. Per exemple, encara que no va publicar fins al final pràcticament de la seva vida, la poesia li venia ja de lluny, segurament d’aquella gran escola de la república que ensenyava versos de memòria i despertava la passió per l’art. Les lectures d'Eliot, Maragall, García Lorca o Valéry, van impulsar el jove Giner Sorolla  a escriure poemes ja l’any 1937, en plena guerra civil. Però no serà fins a l'any 1972 que els publicarà al llibre Dol duen les flames. Hi ha poemes que començà l’any 37 i acabà l’any 68 i és que l’obra poètica, a diferència de l’obra científica, en un afany de perfeccionisme impossible, i per això romàntic, no la va donar mai per acabada. A tall d’exemple diré que la reedició que va fer de Dol duen les flames i Amunt i avall la Fundació Caixa Vinaròs l’any 1994, va ser una sorpresa per a Giner Sorolla, no li ho van dir perquè sabien que no ho acabaria d’acabar mai.
Jo sí que he d’acabar, tot i tenir present que per suposat m’he quedat curta en l’extensió de la figura d’Alfred però una vegada i una altra, eclipsant la resta d’imatges,  és la figura de l’home la que s’alça sobre la resta. Em ve el record del vell avançant en direcció a la mar, reculant, inclinant-se sense descans i guardant-se els tresors de la mar a la butxaca.
 Què significa aquesta imatge solitària que eclipsa totes les altres? Per què, quan he volgut parlar d’Alfred la primera imatge que em ve és aquesta? Per què anys més tard l’escena va inspirar les primeres línies d’Un viatge fora forat? Hi ha alguna cosa dins de mi que intenta dir-me que aquella visió parla de la saviesa, de l’esforç, de la vellesa i indirectament també de la infantesa, de la búsqueda de la veritat, de l’art, de la bondat de la persona humana, de l’actitud humil de l’home davant del món sense la qual no és possible el coneixement. En qualsevol cas aquest record d’Alfred és el que segueix tenint més llum en la meua memòria, la mateixa llum que em va enlluernar aquell matí d’octubre a Vinaròs i és per això que avui us ho he volgut contar.
Moltes gràcies.





dijous, 20 de juliol de 2017

Opinió Tot Sant Cugat: De policies

De policies

Gràcies a les protestes de la gent, potser una altra vegada davant d’un fet similar el policia reaccionarà amb més bones maneres, com cal.


Els actes clars i transparents no generen polèmica. Si ha hagut un fet que ha aixecat una polseguera a Sant Cugat i més enllà, no és gratuït, serà per algun motiu.

Estic parlant de l’actuació del policia de Sant Cugat que va reduir un home i se li va asseure a sobre segons el vídeo que els testimonis presencials van difondre. Diferents sindicats policials van defensar l’actuació de l’agent i donen suport a l’actuació del seu col·lega segons llegim en el TOT del 7 al 13 de juliol. No sé si el policia ha estat amonestat pels seus superiors ni si la seva acció ha tingut alguna mena de sanció dins del cos policial però vist el comentari dels sindicats em temo que no.

És cert que l’home va cridar i es veu que va insultar el policia però hem de tenir en compte una cosa molt important: l’home tenia més de setanta anys i tot i que cridés era impossible que actués amb cap violència física. De la mateixa manera que en la vida no tractem igual un nen, un home jove o un vell, en aquests casos el que no pot fer un agent per defensar la seva posició és utilitzar les mateixes mesures que faria servir davant d’un delinqüent perillós.

La desproporció entre el que va fer el vell i l’actuació del policia és gran i per això la trobo injusta com la troben desencertada tots els ciutadans que van encendre les xarxes. La lectura positiva que jo en faig de l’afer és que gràcies a les protestes de la gent, des del meu punt de vista justificades, potser una altra vegada davant d’un fet similar el policia reaccionarà amb més bones maneres, amb el cap fred, com cal. Només així els ciutadans ens sentirem segurs i confiarem de ple en què els agents ens protegeixen.

divendres, 14 de juliol de 2017

Opinió Tot Sant Cugat: Efecte cafè

Efecte cafè

No es dona només als bars i als restaurants sinó el que és pitjor, a les escoles, als hospitals, als llocs de treball
Vet aquí que aneu a un restaurant amb una amiga; podria ser també amb un amic, però això obligaria a una altra mena de discurs que no cal. Vet aquí que trieu un local nou a Sant Cugat, gairebé buit, amb unes cadires que, tot i ser de disseny, semblen còmodes. El menjador és una gola de llop i el menú és d'amanida que depura el fetge, sopa tèrbola i una espècie d'hamburguesa colorde cigró.

No us importa, us repetiu que el dinar és una excusa, que veniu a xerrar, que poca gent, bla, bla. Parleu fins que us ho permeten perquè el local s'ha anat omplint de sorolls i ara per entendre-us heu de cridar. Sembla que estigueu en una fira, entre la tómbola i els autos de xoc. Tant el personal, pobres cambrers hores i hores en aquest infern, com els clients us heu vist obligats a forçar les cordes i s'ha generat una reacció en cadena on totes les taules i tots heu acabat cridant.

'Efecte cafè' en diuen. L'efecte cafè no es dona només als bars i als restaurants sinó el que és pitjor, a les escoles, als hospitals, als llocs de treball. En el cas de la restauració, si hi hagués una bona separació entre les taules i el local no ignorés les normes que eviten la reverberació del so (panels absorbents, materials porosos, teixits) es crearien les condicions perquè la gent parlés més baix.

L'associació Oir es Clave, centrada en la deficiència auditiva, ha creat www.comersinruido.org on recullen establiments amb una sèrie de requisits que permeten gaudir dels sons del menjar i la conversa. De moment la cosa va de luxe, Berasategui, Ruscalleda, Freixa, però la idea és que s'apuntin tota mena de bars i restaurants. Tant de bo Sant Cugat se sumi.

divendres, 30 de juny de 2017

Opinió Tot Sant Cugat: Igualtat de gènere i Festa Major

Igualtat de gènere i Festa Major

La igualtat en el jovent està molt lluny de ser una realitat.
Podríem pensar que la desigualtat de gènere és cosa de gent gran ancorada en el passat, una manera de fer que les generacions joves tindrien superat.
Desgraciadament les estadístiques no van en aquest sentit. La igualtat en el jovent està molt lluny de ser una realitat, només cal recordar que un terç de les noies joves afirmen que les seves primeres relacions sexuals no han estat desitjades o que més de la meitat de les denúncies per violència masclista són presentades per menors de 35 anys.

Per això, perquè la desigualtat en el jovent és encara una xacra, hem de valorar molt positivament qualsevol iniciativa jove que vagi en el sentit de superar la discriminació. La Festa Major Alternativa de Sant Cugat i el Consell de Joves en serien un exemple. Des que va començar ara fa vuit anys la FMA ha tingut molt clar que s'ha de lluitar per aconseguir la igualtat en la festa tot fent propostes que sensibilitzen i donen visibilitat a l'altre 50% de la població de Sant Cugat.

El Consell de Joves l'any passat va ser l'impulsor del primer protocol contra les agressions masclistes en els espais de festa alternatius, un protocol que enguany s'ampliarà a tots els espais de festa. Enguany també la FMA ha aplicat la quota de gènere en tots els àmbits de tal manera que la presència femeninaen les actuacions, per posar un exemple, es repartirà entre homes i dones en un 50%.

Els joves tenen bones idees, algunes coses estan canviant en la percepció que tenen dels problemes, en com lluitar. Felicitem-los per les iniciatives en favor de la igualtat.