Acte del CMSC en el Festival de Poesia 2018.
19 d'octubre
L’univers Carles Santos
Avui per mi
és un dia molt feliç. Tinc uns quants motius. Primer de tot, com cada any, el
Festival de Poesia de Sant Cugat, un dels actes culturals de tots els del Club
Muntanyenc i de Sant Cugat, que a mi, com a coordinadora de cultura i
lletraferida que sóc, més il·lusió em fa.
Ho sap bé en Silvano el president, la Regina, el Guillem, el Jaume, el
Joan i tots els que ho feu possible.
En anys
anteriors del Festival hem dedicat actes a Maria Mercè Marçal, a Francesc
Garriga Barata, a Gabriel Ferrater, a Vicent Andrés Estellés... tots poetes de
primera fila, però en cap edició hem organitzat un acte que fos per a mi tan
sentit, tan especial com el d’enguany. Ho visc així, d’una manera emotiva,
perquè Carles Santos era un amic.
Un amic que vaig
tenir l’honor que toqués el piano per a mi en les presentacions dels meus
llibres, la darrera vegada a l’abril de 2016 quan ell ja sabia que patia un
càncer del qual no es volgué tractar. Al desembre de 2017, Carles, ben
conscientment, i en la llar de la seva ex-dona, ens va deixar.
Avui Carles estaria
content. Era molt amic dels seus amics i participava en tot el que podia. Vet
aquí que uns mesos abans de la seva mort jo havia començat a escriure un
llibre, La passió i la lucidesa, que
aplega la figura d’Alfred Giner Sorolla, un dels dos valencians més universals
del segle XX, l’altre és Carles, i Santos que també havia estat amic d’Alfred,
va donar-me el seu punt de vista sobre el personatge per incloure’l en el
llibre. Avui s’havia de fer públic que he obtingut el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló 2018 per aquesta
obra. La pluja torrencial ho ha impedit i s’ha hagut d’ajornar. Poso la mà al
foc que Carles estaria orgullós.
Santos era
un home, com diríem ara, transversal. A més de pianista i compositor, des de
performance fins a òperes, era director de teatre, home de cine (com ho rebel·len
els curts que va fer juntament amb Pere Portabella), guionista, autor d’obra
gràfica, i també, i per suposat, poeta. Especial, diferent, però poeta.
Va ser Joan Brossa, una vintena d’anys més que
Carles, l’artista que més el va marcar. Amb ell van tenir una relació difícil de
la qual se’n dolia molt Carles. S’explica en el vídeo que vorem després. Sovint
davant d’una cervesa sense alcohol, la seva beguda dels darrers anys, ens
contava anècdotes de Brossa. Deia que la seva arrel era Brossa, que el seu pare
artístic era Brossa, un pare,-deia rient- que a poc a poc s’havia convertit en
el seu avi.
També
parlava en les converses, mentre dinàvem o sopàvem o bevíem, de la seva etapa
com a mariner, de quan va deixar el piano, i es va embarcar en el Maria
Magdalena a pescar tonyines. Va durar poc això. Quan els ulls d’una tonyina que
rajava sang per tot arreu, el van mirar, va saber que havia de tornar a la
música.
El seu
sentit ètic el feia estimar profundament els animals. La seva gosseta Greta,
que venia de la gossera, va ser la seva companya dels darrers anys i fins i tot
quan ja era morta, Carles s’emportava les cendres quan viatjava. ‘Em fa tanta
companyia, deia! Detestava l’espectacle dels bous de lídia. Per desgràcia vivia
enfront de la plaça de bous de Vinaròs.
Carles
representa l’antiheroi popular i revolucionari, sempre sorprenent, irònic,
divertit, capaç d’arribar a tots els públics, treballador infatigable, amb un
sentit de la solidaritat i afecte inigualables. Per amistat era capaç de viatjat
quilòmetres i quilòmetres, d’acudir als actes més impensats si hi havia
l’afecte pel mig. En la presentació a Vinaròs del meu llibre Xarxa prima, al 2016, Carles va posar-se
al piano per acompanyar-me. La sala estava de gom a gom, més per Carles i el
seu piano que pel meu llibre i per mi. Aquell dia es va acomiadar d’alguna gent
que sabia que potser ja no tornaria a veure. Els hi deia, ‘No ens cal patir si
no ens veiem. Segur que ens trobarem a l’infern’.
La
literatura per a ell era música també. Textos
escabetxats, el seu poemari, que només es pot aconseguir a la Biblioteca
d’Horta de Barcelona, comença amb un tractat de mètrica que és la transcripció
de dues partitures. La primera partitura és de Bach i la segona és de Cage, els
seus ídols musicals. El lector preparat a llegir música pot tocar mentalment el
que llegeix fora de qualsevol relació semàntica.
L’actitud de
l’artista és antiromàntica i antinoucentista. La literatura i l’art no han de
valer per la seva capacitat d’elevació idealista i utòpica sinó pel principi
crític de la realitat pobra.
De poemes a Textos escabetxats n’hi ha de molts tipus:
poemes totxo (text seguit sense espais, només ritme pur), poemes fonètics
(partint d’un so creixen els versos en piràmide a força de sumar o fer
decréixer nous fonemes), poemes de sumes de sintagmes, poemes enumeratius, poemes
textuals amb organització visual, poesia escènica, esquetxos teatrals, etc. És
a dir el que fa Santos és desfer la presó de la llengua per convertir el
llenguatge en un instrument alliberador. És impossible recitar molts dels
poemes per això que us acabo de dir, alguns impossibles quasi de llegir. Els
que es poden dir són els que llegirem més tard. No hi ha art ni literatura
sense ordre -diu Vicenç Altaió- però hi
ha un art i una literatura que poden posar en desordre l’ordre col·lectiu
imposat. I això és el que fa Santos. Posar-ho tot cap per avall.
La primera
vegada que vaig sentir el piano de Santos jo era molt joveneta, devia tenir deu
o dotze anys, i encara vivia amb els meus pares a Vinaròs. Potser era l’any
setanta o així. Recordo que el concert era en un cine i que en el galliner on
jo estava hi havia molta gent adolescent. El concert de música clàssica per
tota aquella criaturada es feia llarg així que la gent menjava pipes i bevia
gasosa per passar l’estona. Quan per fi Carles s’alçà per saludar, la platea
del cinema va aplaudir efusivament i es va posar dempeus; els del galliner,
també ens vam alçar. En aquell moment en què tota la sala estava dempeus, en
Carles va treure una cosa del piano i la va mostrar al públic. Era un
radio-cassette, els vells ja sabreu de què parlo. Va preguntar llavors si algú
se n’havia adonat de l’engany. Un gest que a mi em va enlluernar. Des
d’aleshores que el vaig seguir. Més de lluny durant uns quants anys, molt de
prop en els darrers anys en què vam compartir veïnat, érem amants de la mar i
la cultura, i teníem dues gossetes, la Greta i la Blati, que igual que
nosaltres eren amigues.
Amàlia Roig Blasco
Escriptora
Coordinadora de Cultura del CMSC
Sara Bolaños amb el Quartet Alzina
Podeu consultar https://marcelalbet.blogspot.com/2018/10/lunivers-carles-santos-al-muntanyenc-de.html on Marcel Albet fa la crònica de l'acte L'univers Carles Santos del Festival de Poesia de Sant Cugat 2018
