dilluns, 5 de novembre del 2018

PREMI NARRATIVA MEMORIALÍSTICA CIUTAT BENICARLÓ 2018

Laia Carrera, Miguel Ángel Sabadell i Amàlia Roig guanyen els Premis Literaris de Benicarló

Òscar Gómez i Lluís Jaume Rey han aconseguit el guardó de Llibre Gastronòmic

La gala dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló, que tindrà lloc el 24 de novembre al Magatzem de la Mar.. AJUNTAMENT DE BENICARLÓ
La gala dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló, que tindrà lloc el 24 de novembre al Magatzem de la Mar. © AJUNTAMENT DE BENICARLÓ
Redacció / València
Laia Carrera, Miguel Ángel Sabadell i Amàlia Roig han sigut els guanyadors en les modalitats d'Àlbum Infantil, Divulgació Científica i Literatura Memorialística respectivament de la III edició dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló. Per la seua banda, Òscar Gómez i Lluís Jaume Rey han aconseguit el de Llibre Gastronòmic amb una obra on la singularitat està en els relats més enllà dels plats.
L'alcaldessa de Benicarló, Xaro Miralles; el regidor de Cultura, Josep Barberà, i el director de publicacions d'Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla, han donat a conéixer aquest divendres el palmarés de la tercera edició dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló, que, tal com ha destacat l'alcaldessa, "confirmen la maduresa d'aquesta aposta per apropar a la ciutadania una oferta cultural de primer nivell" i "demostren el gran futur que tenen per davant les nostres lletres, la nostra cultura i el nostre poble". "No podíem tindre millors obres guanyadores ni millors jurats", ha volgut remarcar el regidor de Cultura, que ha assenyalat que "els premis s'estan fent grans i en només tres anys ens hem situat a l'alçada de premis que porten 30 anys de trajectòria".
El Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat, el més veterà de les quatre modalitats, ha sigut per a la il·lustradora novell Laia Carrera per Quan arriba la por, "un treball molt diferent de tot el que hem vist fins ara –ha dit Josep Barberà– amb unes il·lustracions molt potents i una temàtica adulta perfectament adaptada als xiquets". El Premi de Divulgació Científica ha sigut per a l'astrofísic saragossà Miguel Ángel Sabadell, editor de ciència de la revista Muy interesante i considerat un geni de la divulgació científica. En el relat guanyador, anomenat Cuando llega la hora, Sabadell parla de la mort fugint de la morbositat i posant en dubte el paper de les pseudociències.
Pel que fa a la modalitat de Literatura Memorialística, el relat guanyador ha estat Alfred Giner Sorolla, la passió i la lucidesa, de la vinarossenca Amàlia Roig, una obra que arriba uns mesos abans de commemorar-se el centenari del naixement d'aquest científic i humanista compromés i universal nascut a Vinaròs. Tal com ha subratllat el regidor de Cultura, "era absolutament necessari que aquest homenot tinguera una biografia que reconeguera tota la seua tasca científica i humanista". "I, a més –ha afegit el director de publicacions d'Onada Edicions–, era especialment important que aquest reconeixement i aquesta reivindicació se li fes des del territori".
Per últim, el premi de Llibre Gastronòmic ha sigut per a Òscar Gómez i Lluís Jaume Rey per l'obra Històries de cuina. Plats i relats, una obra que va més enllà d'un receptari a l'ús i que fa una mirada antropològica del fet culinari. Pradilla ha destacat que "la singularitat d'aquest llibre està en els relats més que en els plats", mentre que el regidor de Cultura ha assenyalat que "l'obra deixa veure, més enllà dels plats, un compromís important amb l'agricultura i el medi ambient". Una vegada anunciats els guanyadors, comença a activar-se ara la maquinària per a imprimir les quatre obres i presentar-les en la gala dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló, que tindrà lloc el 24 de novembre al Magatzem de la Mar.
Tant l'alcaldessa com el regidor de Cultura han aprofitat l'acte per a agrair la implicació d'empreses com Ashland Chemical, IFF i Caixa Benicarló, que col·laboren en els premis, i d'entitats com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

dimarts, 23 d’octubre del 2018

L'univers Carles Santos

L'univers Carles Santos
Acte del CMSC en el Festival de Poesia 2018.
19 d'octubre


L’univers Carles Santos

Avui per mi és un dia molt feliç. Tinc uns quants motius. Primer de tot, com cada any, el Festival de Poesia de Sant Cugat, un dels actes culturals de tots els del Club Muntanyenc i de Sant Cugat, que a mi, com a coordinadora de cultura i lletraferida que sóc, més il·lusió em fa.  Ho sap bé en Silvano el president, la Regina, el Guillem, el Jaume, el Joan i tots els que ho feu possible.
En anys anteriors del Festival hem dedicat actes a Maria Mercè Marçal, a Francesc Garriga Barata, a Gabriel Ferrater, a Vicent Andrés Estellés... tots poetes de primera fila, però en cap edició hem organitzat un acte que fos per a mi tan sentit, tan especial com el d’enguany. Ho visc així, d’una manera emotiva, perquè Carles Santos era un amic.
Un amic que vaig tenir l’honor que toqués el piano per a mi en les presentacions dels meus llibres, la darrera vegada a l’abril de 2016 quan ell ja sabia que patia un càncer del qual no es volgué tractar. Al desembre de 2017, Carles, ben conscientment, i en la llar de la seva ex-dona, ens va deixar.  
Avui Carles estaria content. Era molt amic dels seus amics i participava en tot el que podia. Vet aquí que uns mesos abans de la seva mort jo havia començat a escriure un llibre, La passió i la lucidesa, que aplega la figura d’Alfred Giner Sorolla, un dels dos valencians més universals del segle XX, l’altre és Carles, i Santos que també havia estat amic d’Alfred, va donar-me el seu punt de vista sobre el personatge per incloure’l en el llibre. Avui s’havia de fer públic que he obtingut el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló 2018 per aquesta obra. La pluja torrencial ho ha impedit i s’ha hagut d’ajornar. Poso la mà al foc que Carles estaria orgullós.    
Santos era un home, com diríem ara, transversal. A més de pianista i compositor, des de performance fins a òperes, era director de teatre, home de cine (com ho rebel·len els curts que va fer juntament amb Pere Portabella), guionista, autor d’obra gràfica, i també, i per suposat, poeta. Especial, diferent, però poeta.
 Va ser Joan Brossa, una vintena d’anys més que Carles, l’artista que més el va marcar. Amb ell van tenir una relació difícil de la qual se’n dolia molt Carles. S’explica en el vídeo que vorem després. Sovint davant d’una cervesa sense alcohol, la seva beguda dels darrers anys, ens contava anècdotes de Brossa. Deia que la seva arrel era Brossa, que el seu pare artístic era Brossa, un pare,-deia rient- que a poc a poc s’havia convertit en el seu avi.
També parlava en les converses, mentre dinàvem o sopàvem o bevíem, de la seva etapa com a mariner, de quan va deixar el piano, i es va embarcar en el Maria Magdalena a pescar tonyines. Va durar poc això. Quan els ulls d’una tonyina que rajava sang per tot arreu, el van mirar, va saber que havia de tornar a la música.
El seu sentit ètic el feia estimar profundament els animals. La seva gosseta Greta, que venia de la gossera, va ser la seva companya dels darrers anys i fins i tot quan ja era morta, Carles s’emportava les cendres quan viatjava. ‘Em fa tanta companyia, deia! Detestava l’espectacle dels bous de lídia. Per desgràcia vivia enfront de la plaça  de bous de Vinaròs.
Carles representa l’antiheroi popular i revolucionari, sempre sorprenent, irònic, divertit, capaç d’arribar a tots els públics, treballador infatigable, amb un sentit de la solidaritat i afecte inigualables. Per amistat era capaç de viatjat quilòmetres i quilòmetres, d’acudir als actes més impensats si hi havia l’afecte pel mig. En la presentació a Vinaròs del meu llibre Xarxa prima, al 2016, Carles va posar-se al piano per acompanyar-me. La sala estava de gom a gom, més per Carles i el seu piano que pel meu llibre i per mi. Aquell dia es va acomiadar d’alguna gent que sabia que potser ja no tornaria a veure. Els hi deia, ‘No ens cal patir si no ens veiem. Segur que ens trobarem a l’infern’.
La literatura per a ell era música també. Textos escabetxats, el seu poemari, que només es pot aconseguir a la Biblioteca d’Horta de Barcelona, comença amb un tractat de mètrica que és la transcripció de dues partitures. La primera partitura és de Bach i la segona és de Cage, els seus ídols musicals. El lector preparat a llegir música pot tocar mentalment el que llegeix fora de qualsevol relació semàntica.
L’actitud de l’artista és antiromàntica i antinoucentista. La literatura i l’art no han de valer per la seva capacitat d’elevació idealista i utòpica sinó pel principi crític de la realitat pobra.
De poemes a Textos escabetxats n’hi ha de molts tipus: poemes totxo (text seguit sense espais, només ritme pur), poemes fonètics (partint d’un so creixen els versos en piràmide a força de sumar o fer decréixer nous fonemes), poemes de sumes de sintagmes, poemes enumeratius, poemes textuals amb organització visual, poesia escènica, esquetxos teatrals, etc. És a dir el que fa Santos és desfer la presó de la llengua per convertir el llenguatge en un instrument alliberador. És impossible recitar molts dels poemes per això que us acabo de dir, alguns impossibles quasi de llegir. Els que es poden dir són els que llegirem més tard. No hi ha art ni literatura sense ordre -diu Vicenç Altaió- però hi ha un art i una literatura que poden posar en desordre l’ordre col·lectiu imposat. I això és el que fa Santos. Posar-ho tot cap per avall.
La primera vegada que vaig sentir el piano de Santos jo era molt joveneta, devia tenir deu o dotze anys, i encara vivia amb els meus pares a Vinaròs. Potser era l’any setanta o així. Recordo que el concert era en un cine i que en el galliner on jo estava hi havia molta gent adolescent. El concert de música clàssica per tota aquella criaturada es feia llarg així que la gent menjava pipes i bevia gasosa per passar l’estona. Quan per fi Carles s’alçà per saludar, la platea del cinema va aplaudir efusivament i es va posar dempeus; els del galliner, també ens vam alçar. En aquell moment en què tota la sala estava dempeus, en Carles va treure una cosa del piano i la va mostrar al públic. Era un radio-cassette, els vells ja sabreu de què parlo. Va preguntar llavors si algú se n’havia adonat de l’engany. Un gest que a mi em va enlluernar. Des d’aleshores que el vaig seguir. Més de lluny durant uns quants anys, molt de prop en els darrers anys en què vam compartir veïnat, érem amants de la mar i la cultura, i teníem dues gossetes, la Greta i la Blati, que igual que nosaltres eren amigues.  


Amàlia Roig Blasco
Escriptora
Coordinadora de Cultura del CMSC





Resultado de imagen de carles santos club muntanyenc
                                          Amàlia Roig Blasco i Joan Bel Comós



Resultado de imagen de carles santos club muntanyenc
Sara Bolaños amb el Quartet Alzina



Podeu consultar https://marcelalbet.blogspot.com/2018/10/lunivers-carles-santos-al-muntanyenc-de.html on Marcel Albet fa la crònica de l'acte L'univers Carles Santos del Festival de Poesia de Sant Cugat 2018

10 de dones


10 contes de dones valencianes. La meua narració és irreverent, àcida, punyent i tendra alhora.