Capítol 1

1. 

A allò que han heretat, sigue la terra, l’ofici, la casa o el paisatge, li han donat una volta. Tot el que hagués pogut ser una senzilla continuïtat ha esdevingut per a ells una resistència i, més encara, la font de la seua creació.

Preserven el que van mirar els seus pares, el que van tocar els seus vells o els camps o la casa o les muntanyes, amb un respecte antic. Es mesclen amb els seus avantpassats i en parlen sovint tant dels que hi són com dels que ja no hi són. Estimen aquelles coses i aquestes. Totes les han fet seues.

No deixen que els temps s’adormigue, que la darrera paraula sempre està per dir i el futur a cada minut va coent-se. Per això respecten, inventen, salven. Per això fan el que fan.

Tenen un vincle poderós amb la terra i un cop de romanticisme sense el qual res del que treballen no seria possible. Ningú d’ells no es farà mai ric, que no cal, que per viure ja en tenen prou.

Han seguit el llarg camí de la força que marca el temps i la natura. Cada cosa està en el seu lloc i no en cap altre: els ànecs van allí, on nidifiquen les aus; les tòfones allà, on manen les carrasques i la tradició; l’arròs, on hi havia aigua i gra; l’oli on arrelen les oliveres antigues...

Ens han salvat la terra, els oficis, els camps, la mar, el riu, les muntanyes...

Blanc i negre

A mercè de la navalla,

Davant l'espill de la seua ànima,

Aquell pobre home,

El que està assegut a la barberia,

No pot més que fer-me una certa llàstima. 

Passa algú,

De negre de cap a peus,

Se li veuen les mans, 

Les duu tintades. 

A sota

Del negre embolcall

Sola, així,

Sense ànima,

Sense espill...

Imaginem una dona. 

L'actitud d'en Vinyoli

Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.[...] 

De tan senzill

I tu, perquè no escrius poesia?
Va ser així de senzill.
M'agradava pensar
en estrelles extingides,
en arbres caiguts,
en homes derrotats.
Va ser així de senzill.
Vaig agafar una estrella
i pam! la vaig estampar
contra el full;
després va ser un arbre,
a voltes vaig estampar-te a tu.
Ho vaig anar deixant quasi tot
sobre el blanc del full.
I així de senzill va ser:
com es van elevar els arbres,
com s'encenien les estrelles,
com els hòmens s'animaven.
Escriure poesia, sí.
Tan senzilla la pregunta,
tan senzilla la resposta.

Així començo.

Si dic que cada persona és un món, no descobreixo res. Canviar de llengua, de país, de cultura o de continent i escriure des d'allà, no és nou en la literatura. És més, determinades identitats creatives s'han forjat i han crescut des de la gran distància. Possiblement una part de la força, la netedat de la frase d'alguns autors dels que rellegim els que escrivim, com en Coetzee o en Nabokov o de l'escriptor de Trinidad, en Naipaul, i fins i tot d'en Bezzsonov, un escriptor que viu en francès i escriu en la llengua de la memòria dels seus avis, el català, radica en això: escriure sobre Sudàfrica des d’Austràlia, en anglès i des d'Amèrica en comptes de rus, en anglès i sobre Trinidad des de Londres. En canvi, a mi, tampoc és nou, i salvant des de tots els punts de vista les infinites distàncies que em separen d'Orhan Pamuk, em passa com li passa a ell amb Istambul. El que més m’ha determinat a escriure ha estat mantenir-me lligada a les mateixes cases, als mateixos carrers, als mateixos paisatges, a la gent, al mateix lloc. La dependència de Vinaròs forma part del meu caràcter, com la timidesa o l'entusiasme. Amb això no pretenc fer la pilota a la gent del meu poble, no, no en va, tot i que algun dia penso jubilar-me allí, estic lligada però des d'una certa distància, curta, això sí. El meu cas és el cas de tantíssima gent que viu fora, en la ciutat, però que cada dos per tres, ja perquè tingue casa, o família, o pel que sigue, s'hi desplaça. Per saltar de Barcelona a Vinaròs, com per saltar de València a Vinaròs, no et calen més de dues hores de viatge mal comptades. Que no tens cotxe?, doncs hi ha maneres, més lentes segur, d'arribar-hi: el tren o l'autocar de línia...

Any Vinyoli

		Home Correu

© Magma3		29 de febrer       Vinyoli i la púrria Ramon Barnils   núm. 26, 17-23 de desembre de 1984   A Vinyoli, li hauria agradat una mica d'escalfor humana; de vegades, la buscava i tot. Ara s'ha mort i ni en la mort no ha acabat de tenir la sort que es mereixia. Pitjor per als seus amics i coneguts. Perquè aquesta amabilitat de Vinyoli envers els seus conciutadans, els donava ocasió de demostrar que tenien una mica més de categoria que la miserable que atorga la condició d'amics casuals, coneguts de vista, companys per ofici i autoritats per falta de competència. Han perdut definitivament la preciosa possibilitat d'encomanar-se ni que fos una engruna de la condició humana que, a Vinyoli, li sobrava tant com a ells els falta. Fa uns anys aquell ase vestit de texà, aquell poll ressuscitat, aquell pet "presumit, aquell condó bufat, el celebèrrim poeta de revista orgànica Alberti va anar a Barcelona," quina barra; com a estrella -pallasso immillorable- del circ polític que el necessitava tant i el qual tant necessita. Era a la Galeria Maeght i hi havia una munió de. Al racó del fons, recolzat a la barra d'un bar potser improvisat, hi havia Vinyoli. Silenciós i educat, duia un llibre seu sota el braç i, una vegada el lamentable poeta va acabar l'insultant espectacle que consistia, segons ell, a recitar-se i que, amb mirada freda i objectiva, no passava mai de l'intent -inútil- de pelar-se-la en públic i a la seva salut, Vinyoli es va obrir pas fins a l'enorme barret de rialles i li va oferir, tímidament, educadament, el seu llibre. Allò se'l va mirar, des de l'alçada dels seus tacons de retallat, i va agafar el llibre per treure's de damunt Vinyoli; va passar el llibre a algun dels zombiespresents, mentre Vinyoli es retirava educadament, però ja sense timidesa, cap a la barra. Vàrem beure una mica. Bé, ara s'ha mort, i vegem-ho: al president de la Generalitat d'amunt, Jordi Pujol, uns dies abans de la mort del poeta, li va telefonar un dels assessors de cultura que ell mateix té nomenats. L'assessor li va dir que convindria donar la medalla d'or de la Generalitat a Vinyoli. -Ja m'hi assessoraré- va ser la increïble, i exacta, resposta de Pujol al seu assessor. Una vegada mort el poeta, Pujol va declarar en nota oficial que feia anys que no llegia Vinyoli, però que de jove l'havia llegit molt. Pujol, doncs, reconeix oficialment no haver llegit el millor Vinyoli i haver-se empassat el Vinyoli vulgar i corrent. Aquest xicot necessita assessors. Pujol, doncs, no va donar medalla ni va anar a l'enterrament. En canvi, el batlle de Barcelona, Pasqualino Maragaglio, ho va fer pitjor: va anar a l'enterrament del poeta i li va dur la medalla que li havia atorgat al juliol: la fotografia del Pasqualino al costat del taüt farcit de poeta i amb la guinda de la medalla de la ciutat al damunt és d'aquelles fotografies que, segons els directors d'imatge dels polítics, compensen de la molèstia d'anar a enterraments, concerts de música clàssica, festivals de roc dur i inauguracions de residències de la tercera edat. La púrria que pretén passar per les nostres minories dirigents estava i està contra Vinyoli, viu o mort, perquè bevia. Una: la gent normal i corrent entén molt bé que Vinyoli begués, vista la púrria que duem lligada al coll. I dues: encara bevia poc.