dimecres, 12 d’octubre del 2016

Circulant per les pel•lícules de David Lynch

Poques pel·lícules, a dia d'avui, resulten més inquietants que les de David Lynch. Sobre una posada en escena molt plàstica, acolorida, expressionista, que busca posar en escena els sentiments, les emocions i els pensaments dels personatges al costat d'una realitat objectiva, assistim a una barreja de por, el fàstic, la intriga, la tendresa, la ràbia, el desconcert, l'humor, la plasticitat, el color expressionista de moltes seqüències, la música, el sexe, l'absurditat, la violència, el dolor... Tot va conformant una atmosfera estranya i amenaçant, poblada de personatges estranys que se senten alhora amenaçats per la realitat.
Els protagonistes dels films de Lynch estan atrapats en un dolor intens, en la culpa, i volen fugir de l'horror que senten per dins a qualsevol preu i ben de pressa, de la mateixa manera que tots escaparíem d'un incendi horrible en el qual podríem morir cremats. Per a fugir d'aquesta amenaça interior, d'aquesta culpa que tenen clavada per allò horrible que han comès (en general un assassinat), busquen i elaboren en el seu interior una altra identitat, una versió millor de si mateixos que els justifica, que els explica d'una altra manera als seus propis ulls crítics. És així que perden la capacitat d'autocrítica tan punyent i és així com el contingut del seu pensament perd la lògica i la coherència que té la realitat, de la mateixa manera que passa en la malaltia mental i en el transcurs d'un deliri. 
El que el director americà ens mostra a la pantalla és això, com conviu, dins del pensament d'aquests individus delirants, i en una altra mesura en tots nosaltres, la realitat amb les fantasies, com conviu la realitat amb el somni, com conviu la realitat amb les infinites possibilitats de la nostra imaginació, com conviu la realitat present amb el passat ineludible i amb el futur que intuïm. Per això, i com en totes les fantasies, moltes escenes de les pel·lícules de Lynch contenen elements surrealistes i absurds, que s'escapen a la lògica, a allò que és més racional, perquè tots som també, raó a part, sentiments, idees, projectes, imaginacions, possibilitats, passat, futur, etc. 
Tornem als protagonistes. La imaginació però, malgrat el seu afany intens d'esborrar una realitat que per al personatge és amenaçadora, no aconsegueix de fer net amb tot allò de real, d'esborrar-ho, i és per això que sovint entre allò imaginat, surreal, fantàstic, allò que voldria ser aquell individu, es cola la pura realitat que el turmenta i que és tan potent que acaba per dominar el to del film, perquè la realitat s'acaba imposant als nostres ulls i als ulls del personatge després del deliri. En el cas de Mulholland drive la forma que adopta l'escapada és el somni de Diane on tot és tal i com ella hagués volgut que fos, però Diane desperta i la realitat segueix intacta, sense que pugui fer ja res per revertir-la. És per això que impotent per alterar la veritat, impotent per acceptar-la, se suïcida. En el cas de Carretera perdida el protagonista no pot escapar de la presó on està reclòs per molts deliris, deliris de paranoic, que tingui, presa de la circularitat maligna que l'aboca indefectiblemet al seu passat. En el cas de Blue Velvet Jeffrey encara la realitat d'una manera diferent a com ho fan els protagonistes anteriors: escolta els ocells, frueix de la catarsi que va generar el seu cap, potser perquè és un home equilibrat que sap distingir els dos plànols, el de la realitat i el de la fantasia, o potser perquè tot el desenvolupament de l'acció, des del principi fins al final ha estat simplement fruit de la seva imaginació que necessita esdeveniments extraordinaris que trenquin la monotonia d'una vida de classe mitjana americana. Potser Jeffrey ha convertit en la seva imaginació la plàcida veïna mare d'un nadó que apareix asseguda en el jardí en un dia radiant, en una dona estranya. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada