L'última vegada que jo el vaig veure va ser l'any passat: el tenia a darrera en la llarga cua per entrar a l'Art
Sant Mònica on se celebrava la cloenda de l'any Vinyoli. Malgrat que es recolzava en dues crosses, estava molt alegre, desplegava una enorme vitalitat i es mostrava impacient per entrar, no perquè li fessin mal les cames, que
suposo que també, sinó per la il·lusió aquella que ens
provoquen les coses que ens agraden molt, i la poesia dels altres, a en Francesc
Garriga, com demostra el gran nombre de deixebles que va fer, li agradava molt.
Aquell gest, que s'assembla al que senten els nens
davant d'un caramel, em va entendrir de tal manera que se'm va quedar gravat i és pensar en l'home i recordar-lo allí, com un home vell amb la il·lusió d'un nen.
Al mes de febrer d'enguany moria en Francesc Garriga. Des de la Secció de Cultura del Muntanyenc de Sant Cugat vam voler fer-li el nostre petit homenatge. És aquí on entra la figura de Joan Todó, escriptor, al qual vam convidar perquè parlés d'en Garrriga ja que ens en podia fer cinc cèntims des de diferents vessants: com a deixeble, com a amic, com a erudit i com a poeta.
Joan Todó (La Sénia, 1977) va triar parlar de 'Francesc Garriga: l'invisible'. Us deixo l'enllaç https://fastic.wordpress.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada