Vet aquí el text que l'amic Joan Todó va dir un dia de novembre de 2014 en la presentació de Un viatge fora forat a La Sénia
Un bon dia de l’any 2009, voltava jo per la llibreria La Central de Barcelona, que diríem que és el gran temple dels lletraferits residents al cap i casal, quan em va cridar l’atenció un llibre subtitulat “Entre el Delta i les Columbretes”. Me’l vaig comprar immediatament. Era molt sorprenent, de fet, trobar en un lloc com aquell un llibre d’una autora nascuda a Vinaròs, editat per un rossellà, i que tracta del territori del subtítol. Naturalment, en aquell moment el que no m’esperava era que cinc anys després seria aquí presentant-vos-el. Ni tan sols no m’esperava que jo mateix algun dia hauria d’escriure un llibre sobre algú que torna al seu poble natal i es dedica a explicar-lo
Vaig trigar força, també, a entendre què era el llibre. I sospito que bona part del meu esforç aquesta tarda haurà de consistir a fer-vos entendre què és, per tal que no hi hagi cap disgust. Perquè, a primera vista, Un viatge fora forat sembla una guia turística, un llibre sobre els pobles d’aquesta zona: cada capítol correspon a un poble diferent. De tots ells, el que hi ha més al nord és Tortosa, el que es troba més al sud, deixant a banda les Columbretes, és la serra d’Irta. El més occidental és Morella, i el més oriental és la Ràpita. El centre n’és Vinaròs, i per això hi ha un desequilibri en favor del País Valencià (la narradora, per dir-ho així, s’endinsa a la serra d’Irta, però no al delta de l’Ebre). I en bona mesura això és el que el llibre és: una guia de viatges del territori aquest que hi ha al sud del Principat i al nord del País Valencià.
Si llegiu el text de la contracoberta, però, veureu de seguida que alguna cosa no quadra: “En Un viatge fora forat la periodista Anna Miralles…”. Recordo clarament que, mentre començava a llegir el llibre, ja al meu pis de Barcelona, vaig arribar a haver de mirar uns quants cops la contracoberta, la solapa, l’interior, per mirar de separar què correspon a l’autora i què correspon al personatge. Encara avui tinc la mania que l’Amàlia Roig és periodista, i he de pensar dos cops per recordar que no, que sobretot ha estat professora.
Perquè el llibre és això, la història d’una dona anomenada Anna Miralles, nascuda a Vinaròs, que s’ha guanyat la vida a Barcelona i que, per coses de la vida, torna a viure al seu poble natal l’any 2003 (la data és important, hi tornaré després). Una lectura superficial del llibre, però, provoca la impressió que es tracta d’un llibre autobiogràfic. Perquè ben aviat tota la circumstància de l’Anna queda esborrada davant el registre de les percepcions, de les sensacions, de les dades històriques, sobre els llocs que va visitant. No sé si el mot és “esborrada”: tot el llibre és ple de detalls solts, d’insinuacions, que indiquen que passa alguna cosa en la vida de la protagonista. Per exemple, cap al final del llibre ella deixa anar: “Diuen que quan el present és intolerable és quan s’ha de mirar el passat”, i tot i que està parlant d’un amic seu que és vidu, tenim la sensació que ens està donant una clau, mig oculta, sobre la seva situació personal, sobre allò que l’empeny a escriure.
A un nivell superficial, vull dir, Un viatge fora forat és un llibre com els de Josep Pla. O com els de Gaziel. Llibres on un periodista (justament un periodista) visita un indret, que coneix més o menys, i ens explica com és, ens en descriu el paisatge, els costums de la gent, els costums típics, la gastronomia (també Anna Miralles dedica força pàgines del seu text a explicar menjars). Eren llibres força habituals durant el franquisme, especialment pel que fa a llibres sobre els indrets natals de l’autor. Vull dir que, per exemple, Gaziel escriu un llibre de viatges a Portugal, a Galícia, un altre a Itàlia, un altre a Suïssa… però primer que res escriu un llibre sobre la història i els paisatges de Sant Feliu de Guíxols. I Josep Pla escriu llibres sobre Rússia, sobre Nova York, sobre Madrid… però també sobre la Costa Brava. I sense anar més lluny, Artur Bladé dedica un grapat de textos a descriure Benissanet, el seu poble natal.
El llibre de l’Amàlia és, en força aspectes, un llibre així, però arriba més tard, i això és significatiu. He dit que Gaziel, Pla, Bladé, escrivien durant el franquisme, i crec que l’època era important: el país havia sofert un daltabaix, un veritable trauma, i els escriptors giraven la mirada cap al país per posar-lo a prova, per examinar-lo. També, potser, per donar fe d’una sèrie de coses que no estava clar que haguessin de durar gaire temps. Des d’un present intolerable, giraven els ulls al passat, als seus propis orígens, una mica com també suggeria María Zambrano en la mateixa època. Josep Pla ho deia clarament:
Jo proposo, doncs, simplement caminar i mirar, i de seguida dialogar. A través del diàleg amb la gent s’arribaria (…) a veure, a tocar, a pressentir moltes formes de la nostra manera d’ésser més real i autèntica. La màxima qüestió està a crear una generació que no sigui forastera, que conegui profundament el país.
Ara, en canvi, l’any 2009, apareix un llibre semblant sobre això que en aquell moment no sé si encara anomenàvem les terres del Sénia. I no hi ha hagut cap daltabaix (algun terratrèmol, però cap daltabaix seriós, per ara); potser només una mena d’estrany reconeixement. Fa deu anys, una mica abans del 2003 en què Anna Miralles torna a Vinaròs, hi va haver una mena de fenomen curiós, que van ser les terres de l’Ebre descobrint-se a si mateixes. Una mena d’il·luminació: de cop la gent d’aquí va descobrir una mena de xovinisme, una mena d’orgull ebrenc que fins aleshores no havia existit. Veníem d’una època en què nosaltres mateixos pensàvem que una cosa que fos d’aquí era menys pel fet de ser-ho. I tot plegat es va capgirar quan, a Madrid, van decidir transvasar aigua del riu.
Jo vaig viure relativament en directe aquella transformació. De fet, un dels puntals va ser la diferent consideració sobre els escriptors d’aquí. Juraria, fins i tot, que els pioners d’aquesta mena d’orgull ebrenc van ser els escriptors. És una afirmació arriscada. Potser, senzillament, jo vaig arribar a plantejar-me què volia dir ser d’aquí a través dels llibres d’escriptors d’aquesta zona. En el fons, un dels motius pels quals jo em vaig comprar el llibre de l’Amàlia immediatament va ser, justament, per això. Perquè tenia preguntes sobre qui sóc, i l’esperança que el llibre me les respongués.
Respecte a aquestes mateixes percepcions, hi ha en el llibre un apunt interessant: la mare de la narradora pintava quadros. Per això la narradora té una consciència molt clara que, si ella ha percebut la bellesa natural que l’envoltava, ha estat gràcies a l’art. “És a través de la mirada d’artista que vaig descobrir, apreciar i estimar la dimensió estètica d’una natura, en el sentit més ampli de la paraula, que mai no hauria vist amb els meus propis ulls. És que la funció de l’art no és aquesta, ensenyar a mirar?”
Josep Pla parlava de caminar i mirar. I, vet-ho aquí: Amàlia Roig, amb el seu llibre ens suggereix com caminar pel territori aquest on som ara mateix, i com mirar-lo; com fixar-nos en tot això que, de tant que ho hem vist, ja no ens hi fixem.
