La meva amiga és feliç

O sigui... això de la felicitat existeix, no? 

Davant d'aquestes paraules no puc fer res més que sorprendre'm. Em ve al cap que a l'institut, quan teníem quinze anys, estava de moda dir que hom no creia en l'amor. Ens vam fer una mica més grans i ens vam enamorar. Però la meva amiga, la de la felicitat, ja té quaranta anys, ha viscut uns quants amors abans del que acaba d'estrenar, que suposo és al qui lliga la felicitat, i és mare de dos fills. És una dona sensible, culta, sana, pinta com els àngels... Va vivint sense luxes però sense penúries en un àtic que jo trobo molt alt però que mostra una perspectiva molt afavorida dels cels de Barcelona. No és una persona exagerada i de mentir només el just. Potser, doncs, es tracta d'un cas d'aquests en què hi ha una gran desproporció entre el que hi ha hagut en la seva vida i el que ella ha sentit fins ara. Com que no en trec l'entrellat, vull aclarir què entenc jo per felicitat ja que sospito que com totes les grans paraules deu tenir moltes accepcions.

De la felicitat jo crec que se n'ha de parlar amb minúscules, esperar coses massa grans no funciona, són les coses petites les que ens en poden proporcionar més. No es tracta d'una sensació que arriba i s'instal·la per una llarga temporada a casa nostra sinó que vindria a ser com aquell conegut que ens trobem un dia per casualitat, a qui reconeixem, saludem i de qui ens acomiadem fins a la propera. La propera pot ser a l'endemà o a l'altre o a l'any que ve. De vegades el veiem venir de lluny però més sovint ens el topem de manera imprevista en un lloc inesperat. Si el volem invitar a casa nostra per allò de què ens agrada tant la seva companyia, no sempre accepta, que per això és molt seu.

El tracte amb la felicitat sempre dura massa poc. Ha de ser així per força, perquè si fóssim feliços permanentment com podríem comparar? És per això, perquè passa de pressa, que mai un projecte de vida es pot basar únicament en ella ja que quelcom de tant fugaç ens aboca sense remei al fracàs. Ni cap amor, ni tots els diners, ni la professió ni tot el poder o la fama o el que fos, per parlar de coses grosses, en el que centraríem la nostra felicitat, ens la poden assegurar, perquè a més allò que en un moment de la vida pot provocar uns instants de felicitat pot provocar un fort rebuig en un altre temps.

Nus a la platja, Josep M de Togores

‘Siempre pensé que el paraíso sería algun tipo de biblioteca’, la gran frase de Borges, explicita molt bé una altra de les característiques de la felicitat, la subjectivitat. D'altra banda, ‘Què necessitem per ser feliços? Una mica de cel blau damunt dels nostres caps, un ventet tebi, la pau de l'esperit’ va escriure André Maurois.  A partir de tenir les necessitats cobertes hi ha una gran variabilitat en els sentiments de felicitat de tal manera que un pot sentir-se molt feliç amb molt poquet i un altre mai no en té prou. A un el fa feliç llegir i a un altre el fa feliç que el cel sigui ben blau, posem per cas. Potser la felicitat ve de dins, d'alguna cosa de la nostra fisiologia que en determinades persones funciona millor que en d'altres de la mateixa manera que hi ha qui té colesterol o sucre o manca d'endorfines? Perquè si d'algun lloc no ve és dels diners com demostren tots els estudis seriosos.

Amb això de la felicitat hi ha moltes collonades. Hi ha qui diu que cadascú és responsable de la seva felicitat al marge de les circumstàncies. No hi estic d'acord, això seria més aviat conformisme. I hi ha qui se sent culpable per no sentir-se feliç, una altra collonada. Gent que creu que és infeliç perquè no se sent contínuament feliç, cosa biològicament impossible. Les sensacions més fortes de la vida, aquí  hi posaríem també l'enamorament, xuclen tanta energia del nostre cos que de ser permanents ¿no ens portarien a emmalaltir?

A mi em sembla que en el tren aquest en què viatgem la felicitat no és un destí, no es troba en una estació. És la manera que tenim de viatjar el que importa. ‘No hem d’aspirar a la felicitat. L’hem d’entomar com un regal’, escriu Erri de Luca.