Ahir als ferrocarrils, fora
dels meus horaris habituals. A l'esquerra, un fumador compulsiu. A la dreta, un
que havia suat la samarreta repetidament. Davant, entre la boca roja d'una dona
que mastega xiclet, els caps de molta gent. Darrera, més i més gent.
Intueixo un vell llefiscós que s'aglomera per refregar-se sobre el cul de les
dones. Penso en l'aire lliure i em ve al cap un paisatge rural amb un cel blavíssim de Joaquim Mir.
Quan algú diu ‘No canviïs
mai’, no m'afalaga si és el que pretén. És que no hem d'aspirar cada dia de la
nostra vida a ser millors? A nivell públic, em pregunto si els qui diuen això,
també són del tipus de gent que defensen ‘el que sempre s'ha fet’, al marge que les coses siguin perfectibles. No és això reaccionari?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada